La València d’Estellés: guia poètica de la ciutat estimada

“M’agradaria escriure la guia de València”, confessa Vicent Andrés Estellés en el Llibre de Meravelles. En ella no inclouria “llocs ilustres / monuments impassibles”, sinó “els recomanables llocs on tant ens volguérem”. I eixe mapa dels afectes és el que dibuixa, barri per barri, el poeta al llarg de la seua obra, on València és escenari per a l’amor i també volguda i retratada com una musa. En la seua quotidianitat i en la fascinació que provoca.

Encara que va nàixer a Burjassot, València és per a Estellés llar i literatura, entre altres coses, perquè en ella va conéixer la seua dona, Isabel, a qui dedica allò de “no hi havia a València dos cames com les teues”. Isabel i els carrers de València són indistingibles. “La mort de Manolete en els fulls del diari / mentre a Benimaclet jo t’estava esperant”, recorda en el poema “Crónica especial”. La ciutat està viva i amb ella es mou la dona estimada, que atrau l’atenció del poeta inclús més que l’actualitat o la tragèdia: “Les execucions en un pati de Nuremberg mentre et veia passar pel carrer de les Barques”.

En passejos, en llocs per a amagar-se, en els racons de les primeres trobades, Estellés construïx una mirada de València com a escenari i protagonista d’una història d’amor. Els bancs de l’Albereda li recorden “aquells besos frenètics a la porta de casa”. L’extint cinema Metropol no és només un lloc on va vore pel·lícules: “Jo visc només des del dia que et vaig / temptar els pits i les cuixes al cine / el Metropol”. La cremà de les falles s’entrellaça amb un altre foc: “tota València en flames la nit de Sant Josep / mentre féieu l’amor en aquella terrassa”. Creu Estellés que “els amors fan l’amor, les històries la història”. I els amors, també, fan la ciutat.

Per això l’obra d’Estellés també inclou cants d’amor amb València com a destinatària i es dirigix a ella com una cosa “tan íntima i calenta, / tan crescuda i dolguda, i estimada també!”. Escriu, en el Mural del País Valencià, “el nom agrupador; València”, sobre “un tros de paper”. Com un amant orgullós, “l’hauria escrit més de gust en un mur”, però es conté perquè vol cantar a València “sense solemnitat”: “La volies cantar d’una manera humil, / amb castedat diríem”.

Quina amarga postguerra!

València és també el soroll dels tramvies, el dels xiquets al carrer, un forn, una fira, una casa. La ciutat gris del franquisme: d’aquell “pas a nivell del camí de Madrid, / on hi havia un solar de blocs de pedra i l’herba”. En Patraix, “residus d’alqueries, les dones que cosien”. “Una plaça / polsosa, d’arbres trists” en Sant Agustí. Prostitutes que amb les cames obertes, “s’aventaven l’engonal amb la falda” prop de Guillem de Castro. L’Albereda “de condons i ferocitat d’abraçades”. “Trista, trista València, quina amarga postguerra!”.

Però, també en la seua mirada de la ciutat, Vicent Andrés Estellés reclama “insistir brutalment” en l’alegria. Per això, escriu sobre “les Torres dels Serrans / amb aquell breu color inicial de geranis”. Sobre el carrer de Ribera, que “era confús i alegre”. Sobre un camí des del treball fins als billars del carrer Colom o sobre els passejos “d’aquells dies sense un / cèntim a la butxaca, algun antic café”. En Beniferri, “aquella olor del fem: / una olor que tinc ganes d’anomenar il·lustre”.

I en la ciutat literària d’Estellés hi ha espai també per a l’autobiografia, des del carrer de Samaniego i “aquell taller d’orfebre on fores aprenent per ser alguna cosa” a la pròpia casa. “Des d’on escric es veuen les palmeres més altes. / Des d’on escric es veuen, primerament, llençols”, descriu en el poema “Educadament, Misser Mascó, 17”. Una adreça a la qual dirigix, amb ironia, a “l’amable assagista / o al biògraf que un dia vullguen estudiar-me”: “De res. Manar. Ja sap: Misser Mascó, 17”.

Un cadàver fosfòric

València, que és llar per a Estellés, també es descriu en ocasions com un lloc vist des de la sorpresa i el temor. “Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars. / Creue les nits. Evoque les baranes del riu. / Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric”, retrata en el poema “No escric èglogues”, mentres en “Crim” repassa “la soledat del port. / A Pinedo s’havia ofegat un retor”. L’aura fantàstica ve a vegades de la realitat de la postguerra, que dona lloc a escenes de repressió, de mort, com en el poema “Això”: “A les Torres de Quart hi havia encara presos / S’improvisaven càrcers en qualsevulla banda. / Al cantó de Borrull matà un tramvia a un home. / Varen cobrir el cos, desfet, amb una manta. / S’esmunyia la sang, viva, entre els adoquins”. Volguda i quotidiana, fantàstica i absurda. “No dic una València culta monumental / revisc una València dramàtica o banal”, assegura el poeta. No hi ha “llocs il·lustres / monuments impassibles” en la guia poètica de la València de Estellés. Hi ha una ciutat viva, a pesar de tot.

Marta Rojo (València, 1994) és periodista. Col·labora en diversos mitjans de comunicació com El País o l’Agència EFE i revistes culturals, i ha treballat en agències, emissores de ràdio i gabinets de comunicació.

@martarojo_