Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Maria Antonieta, de Zweig, mosaic íntim i humà d’una reina defenestrada i una dona en una bambolla
A estes alçades de la clickbait era ja hauríem de saber que no s’ha de confiar cegament en un titular. En els temps que corren de pells fines i susceptibilitats enceses una frase com la que encapçala este article podria per si sola activar els engranatges de les denúncies i la fiscalia, així que ràpidament m’afanyaré a aclarir que parlem de Maria Antonieta.
Tothom sap com va començar i com va acabar la reina francesa: a Àustria i al cadafal, respectivament. També ens sona allò del pa i els pastissos i una disculpa al botxí, dos frases que alimenten la llegenda d’una dona frívola, insensible al patiment alié i prou poc conscient de la realitat i de les implicacions dels seus actes. Ben bé quatre dècades de vida regalada resumides en dos anècdotes són una simplificació extrema, però que al remat no s’allunya massa del que fou la seua figura. Maria Antonieta (La Segona Perifèria, 2023) ens parla de la inconsciència que s’aboca a la tragèdia, una biografia que Stefan Zweig va trenar en 1932 i que fa a penes tres mesos que ens ha arribat traduïda a la nostra llengua (per primera vegada!) per Ramon Farrés. La publicació és una deliciosa gosadia d’una de les editorials que més alegries m’estan procurant darrerament.
Segurament no descobrirem res nou a ningú si diem que les biografies de Zweig es lligen com si foren novel·les i que oferixen retrats apassionants dels protagonistes, amb el punt just de tensió dramàtica i sense desatendre’n el rigor històric. En este monumental mosaic íntim i humà d’una reina defenestrada i d’una dona en una bambolla cal reivindicar una vegada més el savoir faire de l’austríac, que escrivia com un francés, perquè és d’una destresa poc comuna. El context, una època convulsa de final del segle XVIII on els excessos de la cort francesa alimentaren durant anys el malestar social, es transmet com una ebullició lenta d’ira acumulada que era impossible que no acabara vessant l’olla. I així passà: es colliren les tempestes i rodaren alguns caps, en un punt d’inflexió històric que va establir les bases d’una nova manera de pensar. Això Zweig ho recull com ningú, amb totes les giragonses d’un destí tràgic difícil de predir. Perquè cap rei es pensa que caurà, la gent no sol saber quan li arribarà l’hora i no tot el món pot fer com ell i decidir, en plena nit, que s’és massa impacient per esperar l’albada.
••• Stefan Zweig es va suïcidar exiliat a Brasil en 1942, abans que l’Alemanya nazi fora derrotada. En la nota de comiat adreçada als amics expressava el desig que ells pogueren vore com es feia de dia després de la llarga nit del feixisme, però que ell, massa impacient, se n’anava abans.
Magda Simó (la Jana, 1981) és periodista i escriu des que en va aprendre. Professionalment, s’ha especialitzat en comunicació corporativa i institucional i es dedica sobretot a l’àmbit cultural. És coautora del digital cultural A Cau de Lletra i fa la secció literària del mateix títol a la ràdio d’À Punt.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?