La Nau de les vinyetes

La Nau ha tornat a jugar estos dies, amb motiu de les XII Jornades de Còmic. De sobte, caminant entre les parades que exhibixen còmics per desenes, il·lustracions de colors elèctrics i samarretes de Flash i d’anime, reconec una cara que ja vaig vore l’any passat. És l’home aquell que –ulls brillants, gestos d’actor de teatre– m’oferí una història de fantasia, misteri i mitologia, d’eixes que m’agraden des que llegia contes mig amagada entre els pins del pati del col·legi. I amb el mateix entusiasme, de nou, quan passe per davant del seu lluminós aparador, torna a abordar-me: “Què em diries d’una història que…?”.

Només cal un passeig lent i tranquil pel claustre de La Nau, recórrer l’exposició sense pressa i tindre ganes de desconnectar i divertir-se un temps. I la meua sensació és la mateixa que fa un any: la d’haver entrat a un món amable, en una demostració de talent i de diversitat desacomplexada. M’adone del fet que tenia ganes de tornar. Ganes d’eixa atmosfera de fira plena de gent d’edats diferents, d’aspectes diferents, però amb interessos comuns. Alguns artistes, dibuixant in situ, alcen a penes els ulls cap a mi i somriuen a mode de salutació silenciosa. Sempre he sentit admiració per la gent que dibuixa bé. Em pareix màgia.

No busque res en particular, però pense que és millor així. És agradable deixar-se sorprendre, observar amb la mirada neta sense predisposicions. És llavors quan trobes Astèrix barrejat amb Spiderman, sèries manga i, al costat, còmics de terror, còmics d’històries xicotetes i íntimes, o còmics vinguts d’orígens llunyans, Iran, Marroc… Còmics que tot el món coneix i d’altres, joies inexplorades, que no coneix ningú. Els clàssics i els guardonats enguany o l’any passat.

Enmig de l’explosió d’estímuls, em detinc a mirar alguns adhesius. M’acompanya una bona amiga i, com que a ella el rotllo anime no li acaba, i com que té millors habilitats socials que jo, enceta una xarrada amb el xic jove que, amigable, m’invita a fullejar un àlbum ple de més adhesius, grans i xicotets. Diu el xic, sense perdre el somriure, que ell es dedica essencialment a això, al dibuix digital. Aquella taula plena d’obretes d’art és com un paradís creatiu.

Me’n vaig amb ganes d’haver-me quedat més temps. Però em queda el consol de pensar que, l’any que ve, la Nau torne a abduir els qui ens estimem el còmic.

Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.

@LaraVallPec