La mort, en girant la cantonada

Em crec que sí, que en dispose de molt, i no és veritat. Ahir vaig llegir una entrevista al periodista i escriptor Alfonso Armada, on  deia que al sendemà viatjaria a les Canàries per mar: “Imagina’t anar a Canàries en un vaixell. Tens temps de mirar per la borda, de pensar a suïcidar-te, de dormir, de llegir”.

I per això estic ací, escrivint de no tindre temps.

D’entre estes frases, “La vida és temps” i “El temps és vida”, em quede amb la segona. Viure hauria de ser fer, fer bé allò que tenim entre mans. En canvi, li peguem la volta i fem i fem sense parar. Al remat, fem fem. Pensem que per a les coses importants tindrem temps els caps de setmana, en vacacions, quan ens jubilem. Mentrimentres calciguem sense vergonya el camí de la mediocritat. Perquè clar, després llegirem, després viatjarem, després baixarem al parc, després escriurem, després eixirem a caminar.

A voltes ho faig, em referisc a viatjar, a baixar al parc, a caminar, a escriure.

Viatge en cotxe per l’autovia, viatge en AVE, en avió, viatge tan ràpidament com puc, perquè no tinc temps per a més. De manera que, quan vaig a Pamplona o quan vaig al poble o quan vaig a Madrid, simplement viatge sempre el mateix viatge.

I què hi ha de caminar? U sol eixir a caminar així: a) li regalen unes deportives, les estrena, les usa un parell de vegades i després les torna a guardar en l’armari; b) la doctora li anuncia que té colesterol, així que ix a caminar en mode reduir el colesterol en lloc d’en mode caminar.

Quan preparem l’hora del parc, el meu fill em pregunta: “¿Anem al parc a les 5?”. I jo li dic que millor a les 5:30 o a les 6. I en el parc, mentres ell juga amb altres xiquets, jo aprofite per a enviar whatsapps de treball o llegir llibres que no he pogut llegir abans. Açò és: vaig al parc però menys.

I no parlem que per a escriure es necessita temps. Soc dels escriptors que necessita temps. No em crec les novel·les escrites en mesos. No confie en els qui corren per a escriure.

Per a què córrer, si la mort està en girant la cantonada?

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola d’escriptura Selecta, a València. Els seus últims llibres de contes són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.

@kikeparraveinat