La mirada asiàtica

Les coses són com les veiem? O són en si? Diuen que hi ha mirades que maten, però la mateixa idea és predicable de les maneres de mirar. A sovint em pregunte: quan miren al seu voltant, què és el que realment veuen els meus compatriotes? Rafael Chirbes apuntava que la convivència del paisatge i el patrimoni valencians amb entorns bruts i descuidats li recordava coses vistes a Xina, que allà la bellesa és més idea que matèria. No importa si els canals de Souzou estan plens de residus, com tampoc no importa en el parc natural de l’Albufera. El cas és, t’expliquen orgullosos els natius, que és Souzou, és l’Albufera.

No conec Xina però sí Indonèsia. Els famosos temples i arrossars d’Ubud, en Bali, poden estar envoltats de construccions lletges i merda, d’utilitarisme barat. No importa: és Ubud, històrica i bella per se. I això em recorda la meua terra. Més encara, em recorda la meua ciutat. Alzira va ser una vila del regne foral, el seu enclavament en una illa fluvial era ben singular i el seu patrimoni arquitectònic estava intacte fa una sola centúria. Després, amb la modernitat va començar una destrucció sistemàtica que perdura fins al més estricte dia de hui. Pas a pas, Alzira s’ha convertit en un més dels exabruptes urbanístics que són la major part de ciutats valencianes, una massa amorfa d’edificis sense un relat que contar.

Els meus conveïns estan orgullosos de la seua ciutat històrica sense necessitat d’ella. La saben, més o menys, te la conten, però no la veuen. És una idea i prou. Quatre generacions han bastat per a carregar-se la: dos ponts gòtics, una ciutadella emmurallada, una basílica de Jaume I, una plaça medieval porticada, una església conventual amb valuós interior, una plaça major del XIX més que digna, la casa on va emmalaltir de mort el Conqueridor, el monestir de la Murta, els horts i tarongerars amb més història i literatura del món. No queda pràcticament res. Però la gent està satisfeta: tenim sol, festes, tambors, sorollosos patrimonis immaterials. Una idea de nosaltres mateixos.

Quedava com a últim testimoni una bonica vista de la muralla àrab, i qui passava pel pont podia pensar: ací estava l’Algezira del Llibre dels Fets. S’ha acabat també. Des de fa uns mesos a Algezira la tapa un enorme edifici en construcció. I qui passa ja pot vore el mateix que quatre generacions de polítics: o siga, res.

Guillermo Colomer (Alzira, 1966) és notari, registrador de la propietat i escriptor. És autor de les novel·les Circa Sucronem i L’últim dels valencians, guardonada amb el Premi Lletraferit 2019.

@ColomerGCL