La cultura valenciana s'apaga - Vicent Marco

VALÈNCIA. El silenci s'ha apoderat del CCCC, allí on sempre hi havia rebombori, música i saraus s'ha tornat, sembla —tampoc és que la cosa estiga gens clara—, al model museístic clàssic. Exposicions, visites, acollir alguna fira i activitats didàctiques, però ni rastre dels poemes contundents que escoltàvem en el Vociferio —i que prompte s'anunciarà que ja no s'escoltaran— ni de totes les iniciatives musicals que allí s'allotjaven i connectaven tan bé amb el públic jove. La música en directe és, potser, l'esdeveniment cultural més popular o de masses i, per tant, el que més crida l'atenció quan desapareix o muta. En estes estem ara, en un procés de mutació de la cultura promogut des de Generalitat i l'Ajuntament "cap a un model més blanc i apolític", afirmava el conseller del ram Vicente Barrera. Ho deia com si l'afirmació no fora una contradicció explícita. Evitar temes que generen polèmica entre els sectors reaccionaris és un gest molt polític, i implica que la cultura deixarà de ser transversal i de tractar temes LGTBIQ+, de memòria històrica o que siguen alternatius a la moral nacionalcatòlica, com tots els personatges no bíblics del Nadal valencià. Per a mostra, un botó: enguany serà substituïda la missatgera Caterina per Malèfica i altres princeses Disney en la cavalcada de Reis, contingut menys nadalenc, però entenc que en l'imaginari dels nous gestors culturals, és més blanc, més apolític, més comercial.

El silenci s'ha apoderat dels dissabtes de la Pèrgola de la Marina. Allí es disfrutava de música en viu a preus populars, amb un cost ridícul per a l'administració, en un espai que ha servit de motor regenerador de l'activitat cultural i econòmica de la Marina de València. Motius administratius, de desconeixement d'allò que allí passava, o simplement desídia, han fet que s'acabe el cicle de concerts, referent per a molts valencians, a la voreta de la mar. Sis anys de música i de bon ambient que és molt possible que tornen en algun moment, ara bé: serà música organitzada pel Palau de la Música com anunciaven en la nota de premsa improvisada per a eixir del pas de les crítiques? Tornarà el pop, el rap i el rock, però amb altres gestors? Continuarà sent popular? Preguntes que queden en l'aire com el paper de l'IVC on s'ha destituït gestors molt vàlids —que entraren per concurs–, però no s'ha contractat cap recanvi i està tot paralitzat i a l'espera d'acció —un nou concurs—... Així estem culturalment parlant, en pausa. A l'espera estan també moltes associacions culturals, d’escriptors, de productors... que reben un missatge directe quan pregunten pels seus diners a la Conselleria: "Si vos lleveu això de País Valencià del nom del vostre col·lectiu serà més fàcil que vos renovem la subvenció". Algú pensa que és més blanc el nom —repudiat pel seu creador— de Comunidad Valenciana, que el mot de consens als Acords de Benicàssim de País Valencià, i té una croada en marxa contra tot el qui el gaste, retirant-los les subvencions amb eixa única justificació injustificació.

El silenci també ha arribat a la plaça de l'Ajuntament, convertida en lloc de reunió per als veïns, ara s'ha buidat d'activitat mentres continua a l'espera de la reforma definitiva. Ha passat d'allotjar concerts, mercats de verdures de proximitat i esdeveniments diversos a ser espai per a la promoció de marques de cotxes. La Plaça del Llibre, per exemple, sembla que també molestava al cor de la ciutat, i es va traslladar al Jardí Botànic. Com també molestaven els llibres de la Fira d'Editorials Independents a la plaça de la Reina, i es va cancel·lar. Molesten els llauradors al Mercat de Colom, les pilotes de ping-pong i no els cotxes que aparquen on no toca a la superilla de la Petxina, molesten els cartells de trànsit en valencià, els ciclistes i els vianants. Diferents etapes, diferents usos, diferents prioritats, diferents models culturals. A la plaça de la Reina tampoc pareix que torne a cantar Dani Miquel, en canvi, el cartell de la Fira de Falles a la plaça de bous augura que estarà ple de les principals figures. Millor o pitjor? Com sempre, hi haurà veïns que s'estimen més la plaça de l'Ajuntament buida i la plaça de bous plena, i altres que trobaran a faltar que la ciutat siga vibrant culturalment parlant. Perquè, en definitiva, el que sembla en este moment d'impàs i indefinició i percep la major part del sector és que ens fem menuts, ens apaguem, els murs callen o els fan callar, i es desunfla la cultura a la ciutat... O almenys cert tipus de cultura.

Silenci a les sales de projeccions, ja que el Festival La Cabina no s'ha celebrat enguany —en este cas la cosa ve de lluny—, els Premis Berlanga es queden sense subvenció i la recuperada Mostra de València - Cinema del Mediterrani està amenaçada de tancament. Revistes infantils censurades a les biblioteques per estar escrites en valencià normatiu, a ExpoJove han canviat els arbres i l'ecologia pels tancs i la simbologia feixista... Hi ha qui no entén que fer esport, cuidar la natura, la qualitat de l'aire i de l'aigua o la cultura pròpia no és ni d'uns ni d'altres, són temes transversals. En la cultura, en canvi, ve intrínseca la disparitat d'opinions: hi ha crític que no vol grafitis en un museu "perquè això no és art, és brutícia" i altres que faran cues per a vore els grafitis o intervencions de Pichiavo, LUCE, Escif o Felipe Pantone. Hi ha qui defensa l'ús de la IA per a la cartelleria en la ciutat recentment guardonada com a capital del disseny, i qui ho considera un insult a la intel·ligència —no artificial— i furtar el treball als professionals. Hi ha qui odia que els experts consideren valencià i català la mateixa llengua, però no en gasten ni una ni altra. O qui s'estima més la hiperdeficitària America's Cup, que allotjar l'esdeveniment esportiu més rendible econòmicament que existix a hores d'ara, els Gay Games.

A València hi havia molts recintes públics que havien millorat substancialment com l'ETNO, que ha esdevingut un museu premiat i de referència internacional, o el Museu de Belles Arts. I molts altres espais que tenien/tenen un marge de millora enorme i encara han de trobar el seu lloc a la ciutat i definir millor la seua proposta, com el MuVIM, l'edifici del Rellotge, las Naves o, fins i tot, l'actual IVAM. En l'àmbit privat hi ha de tot, i certament és una llàstima que Bombas Gens passe d'exposar Carlos Bunga (una de les millors exposicions de tot el 2023 a la ciutat) a vendre cultura de masses en forma de realitat augmentada. Potser hi ha un públic més ampli per a este tipus de propostes, potser l'art de Van Gogh, Sorolla o Dalí passat per la Intel·ligència Artificial siga tan enriquidor com les exposicions d'Imma Femenía o de Sheela Gowda, però no deixa de ser un producte Disney, comercial, reproduïble a qualsevol ciutat i espai, sense ànima. Com les multinacionals que venen hamburgueses, o els festivals musicals fotocopiats on sempre actuen Dorian, Vetusta Morla i Arde Bogotá —depén de l'any—, no deixen de ser tots productes impersonals. La ciutat com a aparador turístic, la cultura normativitzada de princeses i cavallers, de productes artístics que no d'art, el supervendes enfront del cinema local.

Certament, sonaran i ressonaran a València grans concerts una volta s'acabe el Roig Arena, la qual cosa no pot ser més que motiu d'alegria per a una ciutat on les grans gires mundials no acostumen a fer parada. Sense deixar la música hem d'agrair que promotors valents òmpliguen el Loco Club, la Sala Moon o el 16 Toneladas per a mantindre viva una important oferta musical a la ciutat. Com també és d'agrair que el CaixaForum porte mòmies del British Museum, mai vistes a la ciutat, i una programació cultural de primer nivell expositiu, audiovisual i musical. La iniciativa privada fa anys que s'ha fixat en València, que ha invertit en la ciutat, i que ha vist que hi ha públic i mercat per a propostes interessants. Els concerts de SerialParc, festivals de dansa com 10 Sentidos, nous museus com el CAHH o els mercats de llibres d'art i independents com Recreo, ajuden a fer de València una ciutat culturalment potent.

Ara bé, si això no va acompanyat d'una llibertat de continguts, d'una oferta d'espais públics on fer-ho possible i d'un ecosistema favorable perquè les iniciatives prosperen, l'escena acaba morint. Pel que costa un MTV Winter d'aquells gratuïts que visquérem fa no tant, es poden fer Pèrgoles fins que morim tots els lectors d'este article. Però una cosa es fa per a atraure turistes i vendre les bondats de la ciutat, i l'altra per a goig del públic local, del veïnat, i ací està el moll de l'os. Grans esdeveniments i marcs incomparables, o cultura al carrer per a tots. El canvi de model és un fet, encara no consumat, que de moment ha vingut com una onada de fred a gelar l'estiu cultural en el qual s'havia instal·lat la ciutat. I tot en castellà primer, perquè el valencià diuen que dividix i el castellà, en canvi, és pegament, veges tu! Vorem si en 2024 el valencià continuarà sent testimonial en els concerts de falles i de la Fira de Juliol, o si desapareixerà, com qui no existix, en una ciutat colonitzada culturalment, i blanca... limpia, fija y da esplendor com a bona colònia turística i portuària de Madrid.