Mitjans públics i identitats col·lectives. Per què els valencians no invertim en divulgar la nostra cultura?
En la novel·la de Guillermo Colomer L’últim dels valencians (Drassana, 2019) el personatge de Martí Joan Daràs diu una frase de ressò lapidari: “Si preguntes a un valencià per Jaume Roig et dirà que és un carrer, mentre que si preguntes per Garcilaso de la Vega et dirà que fou un poeta”.
La sentència sintetitza una desfeta de l’autoconeixement que ajuda a explicar l’anomalia identitària dels valencians, que a hores d’ara continua. El bastiment del jo col·lectiu es fa amb cacaus de collaret, cassalla i ortodòxia en paella; carn desfilada surant en la voluntariosa salmorra del folklore, autoimposada com l’única via d’expressió lliure de sospita. Els alegres valencians. La terra de la llum. Vidres de colors rescatats entre l’arena per a torbar a la tribu. Vuelva usted mañana.
L’any 2014 Televisió Espanyola va invertir més de 28 milions d’euros en la sèrie històrica Isabel, dels quals el 10% foren pagats per Telefonica, llavors presidida per un home de José Maria Aznar: l’exsenador popular César Alierta. El que hi havia darrere era una colossal i exitosa operació de relat nacional.
Només un any després, en 2015, començava l’emissió de El Ministerio del Tiempo, que costà més de 24 milions d’euros. De nou, es posava l’ens públic a disposició d’una particular panoràmica de memòria històrica destinada a sostindre i cosir el present. Res de nou davall el sol, per una altra part. Res que no haguera fet, amb altres mitjans, la novel·la història del segle XIX per a abrandar i legitimar els nacionalismes emergents de cada Estat.
Ací, a casa nostra, el naixement d’À Punt en 2018 va vindre de la mà d’un rumor que s’estenia en tots els cercles professionals: “la nova tele busca una sèrie històrica molt potent”. Semblava excitant. En seríem capaços? La resposta, però, fou fulminant i previsible: no. No hi havia interés en el nostre relat com a poble. Segurament a algú li degué parèixer que allò era car. O que suposava un risc innecessari (veges tu el que ens diran, uns i altres), sense caure en el compte que el que de veres ens ix car als valencians és la irrellevància com a país en liquidació permanent.
I no parlem de sèries de televisió, en realitat, sinó de finançament autonòmic, del corredor mediterrani, hospitals, educació, investigació, empresa… La caravana d’oportunitats que ens passa de llarg perquè ningú es molestà mai en dir-nos que no, que Jaume Roig no és un carrer.
Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta o El mag de Montrose.