No sempre passa. Però en el cas de la sentència notificada el passat dilluns a les parts litigants per la Secció Quarta de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJ) cal admetre que hem pogut viure una sensació reconfortant, per tal com la justícia s’hi ha demostrat coherent amb la raó, el trellat, el sentit comú i l’interés públic.
En els cercles universitaris valencians ha estat, sens dubte, la notícia de la setmana: el TSJ ha confirmat la plena legalitat del Decret del Consell 115/2022, del 5 d’agost, en què s’autoritzava la implantació del Grau de Medicina en la Universitat d’Alacant. Els magistrats de la referida institució jurídica han resolt desestimar, en conseqüència, el recurs contenciós administratiu que la Universitat Miguel Hernández d’Elx (UMH) havia interposat al seu dia contra la Universitat d’Alacant (UA), amb l’expressa i incomprensible intenció d’evitar que el grau de Medicina poguera constar entre el catàleg de titulacions que ofereix la Universitat d’Alacant.
Mai no he sabut comprendre com és que els responsables de gestionar una universitat pública com la UMH van ser capaços de mamprendre la suspecta aventura d’interposar per via judicial un contenciós contra la universitat germana d’Alacant: un contenciós que, de manera descarada, no s’orientava en absolut a la protecció, el benefici i la millora de les titulacions pròpies de la UMH, sinó en contra de la implantació d’uns estudis —absolutament necessaris i estratègics per a la societat valenciana— en una altra universitat diferent. Els qui hem seguit el conflicte des que el Rectorat de la UMH va decidir interposar el seu vergonyant recurs contra els interessos de la UA ara fa un parell d’anys —al novembre de 2022—, ens hem mogut tot el temps entre la incredulitat i l’estupefacció. Primer, perquè no acabàvem d’entendre que tinguera massa sentit que els recursos públics destinats a una universitat igualment pública com la Miguel Hernández s’empraren per a iniciar una batalla judicial contra qualsevol altra universitat pública. Segon, perquè no ens constava que això haguera passat mai abans, que una universitat recorreguera per via jurídica contenciosa administrativa la implantació d’una titulació en una altra universitat (una cosa que la UA no ha fet mai, ni amb la UMH ni amb cap altra institució universitària externa). I tercera —i principal—, perquè la formació de metges qualificats al si del sistema universitari valencià és una necessitat de primeríssim ordre: una veritable prioritat per a qualsevol persona mínimament informada, sensible i conscient respecte de la situació en què es troba el Servei Valencià de Salut. I al Rectorat d’una universitat com la UMH se li hauria de poder suposar, aquesta mínima informació, sensibilitat i consciència.
La situació, elementalment explicada, és la següent: els hospitals i els centres de salut no tenen metges qualificats suficients per a atendre com cal les necessitats d’assistència sanitària de la gent. És per això que a l’administració li cal importar una enorme quantitat de metges procedents d’altres països, no sempre amb garanties òptimes pel que fa al reconeixement i l’homologació dels títols expedits en les universitats d’origen. Paral·lelament, una quantitat ingent de joves estudiants amb notes excel·lents en el Batxillerat i en la PAU sol·liciten estudiar Medicina en les nostres universitats, però com que s’oferten poquíssimes places, les notes de tall són elevadíssimes, i la immensa majoria d’aquests joves que voldrien cursar estudis de Medicina es queden sense plaça i veuen frustrades les seus expectatives vitals per sempre. Irreversiblement. I aquesta, precisament, és la sucosíssima font de negoci de les universitats privades, les quals, després d’haver cobrat una considerabilíssima suma de diners en concepte de matrícules acabaran expedint els corresponents títols de Medicina —només a les famílies que econòmicament en poden assumir el cost, i amb independència de l’esforç preparatori i la qualificació acadèmica demostrada per l’alumnat en el Batxillerat i la PAU.
Sense entrar ara a opinar sobre el caràcter religiós de les institucions que gestionen i exploten les universitats privades que es dediquen a fer negoci amb la sanitat i la formació dels metges, hi ha una dimensió de tot aquest tèrbol assumpte que em sensibilitza d’una manera especial. I és que al Rectorat de la UMH es veu que li molestava d’una manera tan greu que la UA oferirà estudis de Medicina que va decidir judicialitzar la qüestió amb la insòlita interposició d’un recurs contenciós administratiu al TSJ, amb els costos —econòmics i, sobretot, d’estabilitat i prestigi dels sistema universitari— que la important mesura comportava. Però... Per què? Perquè li preocupava una possible competència per part de la UA?
Una sensació de puerilitat —una reacció purament infantiloide— m’envaeix el os per dins pel simple gest d’haver verbalitzat una tal hipòtesi. Però... Si ens posàvem en aquest supòsit, com és que mai no li ha preocupat, en canvi, la competència real i evident de les universitats privades? Com és que la UMH no s’ha oposat mai —ni judicialment ni de cap altra manera— a l’expedició de títols de Medicina des d’institucions privades, tal com sí que ho ha fet amb la UA? Com s’entén que els promotors del contenciós, responsables d’una universitat pública, objecten contra l’oferta d’una altra universitat pública com la UA, mentre que, per contra, mai no expressen tenir cap problema amb les universitats privades?
Per un altre costat, en tota aquesta història del contenciós finalment perdut per la UMH, cal no desatendre el solemne ridícul —per expressar-ho suaument— que hi ha protagonitzat el Consell de la Generalitat Valenciana. Com que el recurs presentat per la UMH era en realitat contra el decret aprovat al seu dia pel Consell (el ja citat Decret 115/2022, de 5 d’agost), la Generalitat, lògicament, en defensa de la seua pròpia actuació, s’havia situat al costat de la Universitat atacada, la UA. Però, com és sabut, a primeries del passat mes d’agost, amb el pretext d’una suposada equidistància, va decidir aplanar-se. Que s’entenga bé, per favor: aplanar-se, en aquest context, no vol dir apartar-se. No. En termes jurídics, aplanar-se significa ‘assentir a la demanda’. Diccionari en mà: «la part demandada, acceptar els fets de la demanda, donar conformitat a les pretensions de la demanda». Diguem-ho, per tant, planerament: el Consell, amb la decisió d’aplanar-se, es declarava disposat a subscriure i acceptar les suposades raons del contenciós interposat per la UMH contra la implantació del grau de Medicina en la UA. I el fet que la sentència del TSJ haja resultat ara contrària a les pretensions mutiladores de la UMH deixa en evidència —exactament: en una lamentabilíssima situació de ridícul— no solament la institució demandant, sinó també el mateix Consell, per tal com abans de conéixer-se el sentit de la sentència s’havia manifestat en disposició d’acceptar els incomprensibles termes de la demanda de la UMH: uns termes que ara, en la resolució judicial del TSJ, s’han demostrat improcedents, inconsistents, desavinents, immaturs. Sense fonament jurídic.
I enmig de tot aquest despropòsit, la ciutadania té el dret de preguntar-se: «Per què?» Per què la UMH va interposar al seu dia —fent servir diners públics!— el recurs contenciós administratiu contra la implantació de Medicina en la UA? I per què la Generalitat es va posicionar, amb l’acció jurídica d’aplanar-se, del costat dels qui volien impedir a tota costa la normal instauració del grau de Medicina en la UA? Quins interessos hi podia haver, contra la necessària formació de metges qualificats en una universitat pública com la UA? Què hi havia darrere de tan suspecta maniobra? Un mer joc de poders? Una simple qüestió de vanitat? Interessos crematístics inconfessables? La defensa del negoci de les universitats privades? No m’atrevisc a pensar que cap d’aquestes raons puga trobar-se en l’origen d’aquest conflicte de mal gust. Soc massa ingenu per a imaginar tantíssima mesquinesa, quan es tracta —perquè es tracta d’això!— de la suficiència i de la qualitat de la formació dels futurs professionals de la salut.
Però ara que per fi s’ha dirimit el contenciós i el TSJ —com no podia ser d’una altra manera—ha fallat contra les pretensions anorreadores de la UMH, hi ha una pregunta que hauria de planar sobre les consciències dels qui han desencadenat el conflicte: «I ara, això, qui ho paga?» No em referisc només a les costes del procés judicial —que també...—, sinó al cost de la situació enrarida creada: el cost de la intranquil·litat social, el cost de la incertesa que han hagut de patir les famílies de l’estudiantat matriculat en les dos primeres promocions de la titulació, el cost de les tensions innecessàries entre institucions que haurien de ser exquisidament modèliques quant a les bones formes, la col·laboració mútua i el talant conciliador, el cost del descrèdit inevitable que aquest procés judicial comporta per a la UMH...
Pense en les moltes amistats que treballen com a PAS o PDI en aquesta Universitat —entre les quals, persones admirabilíssimes, d’una extraordinària qualitat professional i humana—, em pose en la seua pell, i em dol profundament que s’hagen vist involucrades de tan mala manera, com a membres de la institució on treballen —i que òbviament s’estimen— en tot aquest tèrbol, dubtós i infame assumpte. Tant és així que, si jo fora treballador de la UMH, no dubtaria ni un instant a demanar públicament responsabilitats als representants de la institució que s’han aconduït d’una manera tan irresponsable, temerària i lesiva per a la institució. I els exigiria que, en paral·lel al pagament de les costes, pagaren també personalment —amb la immediata dimissió dels càrrecs que ocupen— els costos econòmics, emocionals i de prestigi social que es deriven del seu agosarat, imprudent, irreflexiu, noïble, improductiu i damnós desafiament.
Per sort, no és el cas. No és a mi —«Déu me’n guard!»— a qui correspon exigir-hi responsabilitats ni demanar dimissions. De més a més, tampoc no són dies d’això. Són, més aïna, dies de preparar l’adveniment dels dies de Nadal: d’apostar per la conciliació amb el vessant més noble i bonic de la condició humana; de festejar l’enyor i la memòria; de sentir entranyablement —que vol dir: «des de dins de les entranyes»— els instants viscuts amb les persones estimades; de recuperar la màgia, la innocència, l’esperança i la il·lusió del futur... I de congratular-nos que —no sempre passa, això— la justícia pot demostrar-se coherent amb la raó, el trellat, el sentit comú i l’interés públic.
És una sensació reconfortant. Se’n diu civilitat. I val la pena celebrar-la —sobretot al Nadal.