Extramurs: la revolució domèstica

“Amb les muralles enderrocades, les revolucions havien estat familiars i domèstiques”. En Càndid, Miquel Nadal narra una València que es desborda dels carrers medievals, entre altres direccions, cap al que hui és el districte d’Extramurs, amb els barris de la Petxina, la Roqueta, Botànic i Arrancapins. Com a localització literària, Extramurs és seu de la vida senzilla i quotidiana, de les vivendes, dels passejos, dels bars, dels parcs.

En la literatura sobre Extramurs hi ha sobretot carrers com la Gran Via Ferran el Catòlic, que acull “la fabulosa odissea de viatjar amb tramvia fins a la plaça d’Espanya i, d’allí, amb autobús, al poble” que recorda Ferran Torrent en Gràcies per la propina. Són carrers que es descobrixen caminant, un eixample regular per on qualsevol camí és possible. El protagonista de Ciudad sitiada, de José Antonio Vidal, dubta “entre torcer a la izquierda por el paseo de La Pechina, oscuro y sinuoso, junto al cauce de un río inexistente, o llegarse recto por Fernando el Católico”. Els xicotets canvis de recorregut, la quotidianitat.

El Càndid de Nadal creu que “la revolució de València, la de les avingudes” no era “un altre expedient que el de l’emprèstit, endeutar-se”. Per això, en els llibres sobre Extramurs hi ha pisos corrents però també edificis singulars com eixa Finca Roja que, en La ciudad y la vida, Carmen Alborch definix com “una pequeña ciudad dentro de la ciudad”.

També el Botànic és una xicoteta ciutat vegetal que genera imatges de calma. En A cau d’orella, Carme Miquel recorda els passejos familiars pel jardí: “un ancià i una anciana estrangers que, agafats de la mà, s’inclinaven cap avant per llegir el nom en llatí de cada espècie, grups de xiquets i xiquetes que prenien notes”. El Mercat d’Abastos, d’altra banda, és testimoni, com escriu Vicent Baydal en València no s’acaba mai que “es fa difícil passejar per l’Eixample sense topetar-se amb un edifici construït per Xavier Goerlich”, l'arquitecte de la València viscuda.

Extramurs és, a més, l’entrada a València per l’Estació del Nord, una arribada que en Tranvía a la Malvarrosa, de Manuel Vicent, es fa amb “los perfumes agrícolas que había ido acumulando a través de la ventanilla abierta”. Molt a prop, el protagonista d’El professor d’Història, de Joan Francesc Mira, “havia baixat a fer-se un café amb llet i un croissant al bar del Trinquet de Pelayo, on se sentien els colps i els crits dels entrenaments matinals dels pilotaris”. L’Extramurs literari es llig així: com un café en un bar, com un passeig sense rumb, com una ciutat que es desperta.

Marta Rojo (València, 1994) és periodista. Col·labora en diversos mitjans de comunicació com El País o l’Agència EFE i revistes culturals, i ha treballat en agències, emissores de ràdio i gabinets de comunicació.

@martarojo_