GRUPO PLAZA

CARRERFERIT

Esmorzar, un paradís de veritat

De xicotets, volíem ser majors per a no anar a missa. De xicotets, volíem ser majors per a anar d’esmorzar. L’esmorzar era una manera de créixer cap a fora i en la missa no creixies, o si ho feies, et deien que era cap a dins. Però quan eres xicotet no penses que créixer tinga dos direccions, sinó una. La de fora. Créixer cap amunt, clar. Esmorzar era el paradís

| 23/10/2022 | 4 min, 12 seg

VALÈNCIA. Mon pare em portava poques vegades d’esmorzar. En aquella època, eren els hòmens els qui tenien el monopoli de l’esmorzar; en fi, de quasi tot el que es feia fora de casa. Els hòmens tenien les mans blaves i les dones, rosa. Quines coses, ara, quan veig un home amb les mans blaves, li dic: “A vore, ensenya’m les palmes”. Em portava mon pare, dic, poques vegades d’esmorzar, però aixina i tot eren més que les que els meus amics anaven amb sos pares. I això em servia per a que, el dilluns, quan arribava a escola, es formara un rogle de xiquets al meu voltant als quals contava el que havia vist i escoltat al bar.

Era en el bar de Les Barraques, o en Ca Baltasar, on mon pare quedava amb altres hòmens, els de la quadrilla, per a pagar-los la setmana. Els bitllets eren verds o marrons, però els hòmens tenien les mans blaves i només hi havia dones de mans rosa en la cuina o en la barra. I amb les seues mans rosa posaven les cassalles i cerveses i pelaven les creïlles per a la truita o l’allipebre. Perquè, llavors, l’allipebre era encara el pa nostre de cada dia. Passaven contínuament el drap pel mostrador, per a fer desaparéixer les gotes i les restes blaves de les paraules i de les mirades blaves, el pedra lipi de les mirades.

Ai, si haguera aparegut Catherine Deneuve en un d’aquells esmorzars, s’hauria emportat una retafila de paraules blaves, de floretes blaves banyades en cassalla. Les podria haver acompanyat amb ginebra. La cassalla no és com la ginebra, la cassalla no és rosa ni blava, és transparent. Un esmorzar amb ginebra ja és desmesurat. Esmorzar i a missa, deien. La missa era a les 12 i l’esmorzar enjorn, si podia ser a les 9 millor que a les 9.30. I després pocs hòmens combregaven, potser perquè no estaria ben vist que el cos de Crist es mesclara amb la llengua i la saliva on encara hi havia rastres de cassalla i conyac. Però toca centrar-me.

Hui de matí hem anat Bàrbara i jo a esmorzar a la Punta, a l’Horta de València. Solc anar d’esmorzar des dels 25 anys. Ara en tinc 50, així que es pot dir que tinc una experiència d’un quart de segle en esmorzars. Com els primers vint-i-cinc vaig anar sobretot a missa, es pot dir que he crescut cap a dins i cap a fora. Segur que hi ha un estudi d’alguna universitat important que té una teoria científica sobre açò. O no. Perquè si d’alguna cosa és complicat redactar una teoria universal, eixa és l’esmorzar. L’única afirmació que diria, en pla teòric –i una mica líric–, és que l’esmorzar és l’evaporació de la vida atònita.

Esmorzar alberga tota la veritat de les jornades inacabables al camp, del magatzem posterior de les fàbriques, la veritat que marca la bàscula de la rebotiga on es pugen els autònoms per a que no pese tant la tristesa dels dies. La ciència i la lírica estan més a prop del que ens pensem. Després de l’esmorzar d’este matí, quan anàvem en el cotxe cap a casa, he pensat que qualsevol persona ix d’ací sense ganes de treballar ni d’estar trista. Esmorzar pot semblar desorde, però és tot el contrari.

Ara qualsevol pot ser un artista de l’esmorzar. Jo m’he convertit en un especialista. I la meua dona també. Cassalla, cacaus, olives, vitets, cansalada amb pimentó verd, blanc i negre amb faves, cremaet. Un colpet? Clar. Cada dia ens ix millor. Quan vosté se senta massa avorrit, fotut, transcendent i alacaigut, o feliç, daurat, crucial i ric, isca pel barri a esmorzar, no es prenga la vida tan de veres com la resta de la gent. Diga-li coses boniques als qui fan de l’esmorzar un paradís.

Un blanc i negre (Foto: ESMORZARS POPULARS)

next