És esgotador dir adeu

Em passa que quan mire els paisatges de la meua comarca recorde a César Vallejo. Fou un poeta peruà de la primera mitat del segle XX que deixà escrit, dins de la seua obra immensa, valuosa, compromesa i a vegades críptica, un poema titulat “Y si después de tantas palabras”. Allà hi ha estos versos: “Más valdría en verdad / que se lo coman todo y acabemos”. No venen al cas de la contemplació, però cada volta que em situe davant d’una serra em retornen, inconscients i rabiosos, com un got de vi asclat.

És el resultat d’haver mercantilitzat el nostre país fins a l’última pedra de marge; d’haver posat preu a cada fulla de llentiscle i a cada ona, com si la mà invisible que propugnava Adam Smith no fora més que la d’un empleat de supermercat psicòtic que s’ha enjogassat amb la màquina d’etiquetar i ho ha omplit tot d’adhesius amb el preu: els cartons de llet, les prestatgeries metàl·liques, el front dels empleats i dels clients.

Contemplar la naturalesa era una pràctica que abolia el temps. Les muntanyes venien de l’eternitat i anaven a l’eternitat. Les serres trencaven la linealitat fugaç de la nostra existència i ens situaven en un altre pla de diàleg amb les coses. La mar, quan cap vaixell feia malbé la línia de l’horitzó, era totes les mars.

Ara, però, eixes muntanyes i valls només existixen com a pregunta: quant de temps queda per a que un delinqüent toque a la porta de l’administració i es traga del barret un projecte que les destrosse? Quants dies per a que el més tocacampanes del poble isca amb un embut al cap a dir que sí, que fem-li cas, que el senyor ens du el pa del progrés.

Els valencians vivim una elegia permanent esgotadora. Diem adeu als paisatges que el turisme sacrifica en l’altar de la seua bulímia. Diem adeu a una llengua que, en sentir-la pel carrer, ens anticipa una nostàlgia imminent. Adeu a tot. I eixa sensació és insostenible. Per això em ve a la memòria el bram de César Vallejo, que traduït a la poesia de Vicent Andrés Estellés vindria a ser el cèlebre: “No vull seguir, a mamar tots els versos”.

Perquè pensem que, mira, almenys el dia que tot s’acabe ja no hi haurà res que ens faça patir. I eixa defensa bròfega ens dona el consol de la fúria, que és millor que res.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació de Tirant lo Blanch il·lustrada per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta, la novel·la juvenil El mag de Montrose i la novel·la Estiu.

@jvmiralles