GRUPO PLAZA

lletraferit

Don Teodor, a la penombra. El monument a Llorente a la Gran Via de València

| 03/06/2017 | 4 min, 57 seg

VALÈNCIA. Roden els cotxes, les motocicletes, els autobusos. Roden els camions de repartiments variats i les bicicletes. I roden els minúsculs vianants per les voreres. Roda la vida que va i ve i torna sense descans ni treva. Qui sap si, condemnat a la seua eternitat de bronze, potser ell haguera preferit un jardí apartat i ocult on les parelles es perden amb les millors intencions o els xiquets moderadament malalts –aquells xiquets amb ganglis que visiten jardins entre setmana, alliberats d’escola– passegen entre el silenci o agonitzen darrere una pilota, o tempten la lírica preadolescent construint mentalment solemnes i tristíssims versos. Contràriament a tot això, ha tingut la preeminència de què va gaudir en vida, tot el soroll del món, els arbres més alts de la Gran Via com a columnes tutelars, tota la gentada al seu voltant anant d’ací cap allà però amb una indiferència colossal, homèrica, titànica.

I és que hi ha penombres excessives. La que patix Don Teodor és com la d’aquells indrets de les selves tropicals on mai el sol s’ha dignat a mostrar-se: dura i persistent, poc negociable. Un fullam perenne, espés i asfixiant bloqueja qualsevol temptativa d’aèria i etèria fugida –dels laterals, ni en parlem: pura autopista– fent impossible la tan necessària oxigenació dels cossos i les ànimes, tot i que siguen de bronze o pedra restaurada.

Alguns diumenges un passejant despistat –periòdic a les mans, ment perduda– pot acabar caent per allí a causa de distracció manifesta, i durarà ben poc invariablement. Preferirà la llum de les voreres o la terra compactada de l’assolellat jardí central –amb l’opció segura dels bars o les terrasses– al nostre racó líric impregnat per l’aroma de segles passats, d’habitacions tancades, de banderes tombades i plenes de pols, entregades amb certa malaltissa malenconia. Efecte aromàtic de gamma rància que també pot ser resultat –sempre que siga temporada– de les incomptables dejeccions dels milers i milers d’ocells, gavines perdudes, canaris fugits suïcidament d’argentades gàbies o pardals de tota espècie i condició i que bombardegen amb precisió japonesa el fosc fullam o des del mateix fullam –convertit en un guirigall tropical, arrogant i insofrible– el cos i l’ànima de Don Teodor i el seu alegre seguici, tots dalt d’un robust cadafal que permet envoltar-lo mentres el mires, com una falla de pedra i combustió ben dubtosa.

Monument a la Gran Via de València (Foto: Drassana)
Germans en la penombra i en l’estoïcisme amb què suporten la pluja de dejeccions, fan companyia a Don Teodor un grup que equidista amb perfecció entre el cultisme classicista (Faust, Margarida, la gran poesia europea que tant va traduir i amb què tant va gaudir) i el folklore més tòpic o autèntic (dolçainer i tabaleter en musical acció, este últim en l’actualitat decapitat com un Sleepy Hollow de marjal, sense cavall però amb tabal i tan nostrat com simbòlic). Completen l’escena una xiqueta amb la seua prevista innocència, una dona raonablement nua que vol ser una i totes les muses de la poesia que han sigut, són i seran (tot i que no sembla precisament la de Kavafis, no), i una altra dona d’aspecte un tant robòtic avant la lettre que representa València i que manté agarrat amb força un cercle de fulles de llorer en eterna i petrificada actitud potencial de coronar al mestre i patriarca, tot bronzejat ell.

Perduda en determinades parròquies –o quasi– la memòria de la llengua que sostingué el geni de Llorente i la seua tasca enlluernadora, els veïns i descendents més o menys directes del poeta a tots els nivells –bàsicament els néts i besnéts de la burgesia llorentinista– fugen de la penombra i el seu àmbit com d’una renovada pesta, i només volen luxes i vaixells, roba cara i accents de ponent, llum i flors i violes de castellana prosa, i costa molt imaginar en l’actual veïnat de la zona la devoció que va fer possible la casta erecció del monument i cert vell entusiasme per certes coses nostres, certa modesta i raonable voluntat de perdurar com qui som, senzillament, i no d’una altra manera.

Mentrestant, roda la vida i els cotxes i roden sorolloses i gràcils les motocicletes. Roden els somnis i les històries, i les ànsies d’un futur retrobat. Màgicament pugen pel fullam obscurs versos en la nit, barraques, barrancs fets de llum d’infantesa, flaires perdudes, confonent-se amb les indestriables branques, oblidats i intercanviats els troncs en les altures, teixint amb fils transparents una cúpula plena de paraules entre la fronda densa i fosca de les magnòlies, allà dalt, on es veuen rodar molt lluny els cotxes i les motocicletes. I pugen arrapant els records d’una casa a Bétera, d’uns carrers de València i d’un hort a Museros, i París, i Barcelona, i la filla i la néta mortes, i els amics, i la dona, i l’amor al país insubornable. I Don Teodor continua impertèrrit, perdut ja l’embolcall sentimental, rearmat de bronze com un guerrer antic, donant incansable a la nit i a la penombra paraules ascendents i plurals que seran versos: raïms, màrgens, estels, somnis dels avis, donzelles, lliris, marbres, garbes d’or, fruits, illes, espills, mars, aigües…

* Publicat en Lletraferit #01


next