Des del principi, tot són finals

Diu Roland Barthes que la crítica musical traduïx una obra a la categoria lingüística més pobra: l’adjectiu. Pense en Juan Rulfo i el seu afany de matar-lo (l’adjectiu).

També Déu va menysprear l’adjectiu: “Al principi era el verb”.

Des del principi, però, hi ha hagut realment finals.

La pensadora suïssa Jeanne Hersch identifica l’esbalaïment com el començament de la filosofia, l’admiració que va dur a preguntar-se què roman entre tot allò que canvia, perquè tot canvia, però sens dubte alguna cosa hi queda. Si no fora així, què som?

Per a Heràclit, a qui ningú ha cantat tan bé com Mercedes Sosa, tot canvia i només roman el canvi. Però llavors, què som? O més aïna: què podem ser?

Segons Parmènides, res no canvia –o res “no es mou”–. Els sentits ens enganyen i cal refiar-se només del pensament. Ja trau el cap Descartes.

Però tots sabem, com Sosa, que tot canvia, tot es mou cap a un final. De fet, a partir de l’esbalaïment, d’aquella primera estupefacció, només hi ha finals, i els finals són tot el que coneixem. Què més hi pot haver des del principi? I el principi no el recordem.

Comence a llegir a Hersch quan arribe al final d’Els últims dies de Roger Federer i altres finals, de l’escriptor anglés Geoff Dyer, mentres acabe, alhora, La broma, de Milan Kundera. Ja ho havia provat fa molts anys, això de llegir Kundera, però ho vaig deixar. A vegades la mort d’un autor t’espenta a acabar-te’l.

El personatge protagonista de La broma, Ludvik Jahn, parla de la futilitat de la venjança a llarg termini, atés que, quan arriba, tot ha canviat tant que ni venjador ni ofensor són els mateixos i res no té sentit. (Jo dic: que li pregunten a Montecristo). Al final del llibre, arran de l’infart de Zemanek, Ludvik diu que “el destí sovint acaba abans de la mort”. S’acosta al que es destil·la dels finals de Dyer, sempre que no siguen sobtats com el del músic John Coltrane, que, per tant, no són finals. Més ben dit, no són “els seus últims dies”, eixa darrera etapa que arriba amb la vellesa; no són finals perquè no s’esperava que ho foren. Són una altra cosa, una destralada.

Cita Dyer a l’historiador de l’arquitectura Robert Harbison i el seu llibre The Built, The Unbuilt, and the Unbuildable: allò construït, allò no construït i allò inconstruïble. Estes columnes tan breus pertanyen a la darrera categoria.

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

@jeanmurdock_