Del futur o d’altre planeta

Era l’horta de Russafa i ja no ho és. En Quatre Carreres ja no hi ha cavalls, però està la línia 10 de metro. No hi ha barraques, però hi ha PAIs: “última oportunitat per a viure el teu propi skyline!”. I entrant a València des de l’horta, com l’arribada a un paisatge marcià, hi ha la Ciutat de les Arts i les Ciències. Si el centre històric del cap i casal és literàriament d’Estellés, de Vives o de Lahuerta, esta altra València genera literatures diferents, veus crítiques, reivindicatives o romantitzadores de l’extraradi. En tot cas, en la lletra escrita sobre Quatre Carreres predomina l’estranyesa:

–Pareix el cos d’un dinosaure inflat. 
–O un crustaci molt gran primitiu […]
–O un fòssil d’un monstre de temps geològics futurs.
–Del futur, o d’altre planeta.

El protagonista d’El professor d’història, de Joan Francesc Mira, i la seua dona contemplen les obres del Palau de les Arts. No reconeixen en què s’està convertint la ciutat: “Ara se’n diu potser Avinguda de la Plata, de quina plata deu ser o per què”.

Quatre Carreres futurista, com el disseny del Museu de les Ciències o de la Ciutat de la Justícia. Precisament en Ciudad de la Justicia SA, de José Vicente Rojo, el protagonista, Óscar, la definix com un “laberinto de escaleras, ascensores y plataformas ingrávidas”, mentres que a la jutgessa Quirós, de Sucios y malvados de Juanjo Braulio, el museu que veu des de la finestra “siempre le recuerda al costillar de una bestia descomunal”.

Quatre Carreres d’altre planeta, com es veu als interns en el CIE de Sapadors. Soc humà i res de la condició humana m’és alié, excepte la realitat que amaga la porta blava del CIE, que inspira distopies futuristes com La ciutat aèria de Jordi Colonques.

–Has sentit parlar dels Centres d’Internament d’Estrangers? 
Luana encogeix els muscles.
–Una presó?

Quatre Carreres desconegut. “Potser jo soc d’aquella raça miop de capital que no coneix el país on viu”, reconeix Narcís Almudéver, protagonista de Narcís o l’onanisme, de Carles Fenollosa, que “no sap els bars que hi ha més enllà del barri de Malilla”.

Més d’altre planeta que del futur. Aixi és ara la Punta després de les expropiacions que l’han convertida en magatzem d’infraestructures. Carme Miquel recorda, en Mataren el verd, “la tristor dels últims dies transcorreguts a la Punta”. Els seus protagonistes, “agafats per la mà inicien el passeig per aquells caminals que travessen els camps d’horta i uneixen les alqueries, les barraques i les cases de llaurador”. Un món del qual no queda quasi res més que una novel·la en este districte de Quatre Carreres, que podria estar en la terra o molt lluny d’ella.

Marta Rojo (València, 1994) és periodista. Col·labora en diversos mitjans de comunicació com El País o l’Agència EFE i revistes culturals, i ha treballat en agències, emissores de ràdio i gabinets de comunicació.

@martarojo_