GRUPO PLAZA

fotografia

Cartier-Bresson, Frank, Meyerowitz i València: tres mestres fotògrafs del segle XX

| 12/05/2019 | 5 min, 15 seg

VALÈNCIA. La mirada cap als valencians, sobretot per part de forasters, està molt present, al llarg dels segles, en la percepció que tenim de nosaltres mateixos, i per tant en els estereotips que tant influïxen en la creació diacrònica de la nostra identitat com a poble. En els anys 1933, 1952, 1967 tres dels grans mestres de la fotografia del segle XX ens regalaren algunes estampes d'Alacant, València ciutat i Oliva

El Rebollet, Oliva, 1967

Joel Meyerowitz (Nova York, 1938) és el protagoniste de l'exposició Cap a la llum, amb 98 fotografies, en color i blanc i negre, quasi totes preses en Màlaga entre 1966 i 1967. Estarà oberta al públic en Bombas Gens fins al 20/1/2019. Entre elles n'apareix una de la gasolinera del Rebollet en Oliva que crida poderosament l'atenció i que és el punt de partida per a la reproducció d'estes tres imàtgens que formen part de la Col·lecció Per Amor a l'Art.

Meyerowitz va deixar de ser editor per a convertir-se en fotògraf, una decisió més romàntica encara si es pren en Nova York, en els anys 60 i per influència de Robert Frank. Així, amb els seus 80 anys, el nordamericà és hui un dels grans representants de l'street photography, resseguint el treball que iniciaren un altres com els francesos Henri Cartier-Bresson (1908-2004) i Eugène Atget (1857-1927), i el propi Frank (1924), per descomptat. Instagram seria, potser, hui una quimera sense estos pioners. Meyerowitz, a més, va alternar el blanc i negre amb el color, una característica poc freqüent en la fotografia artística del segle XX.

Joel Meyerowitz. Foto: DAVID KREGENOW

Meyerowitz pren la imatge en el 67, cinc anys després de la inauguració de la gasolinera, gestionada per la societat Miguel Just e Hijos i dissenyada per Juan de Haro, amb les seues cinc ombrelles fungiformes característiques. El novaiorqués la va conéixer en tot el seu esplendor: no s'havien construït les finques que hui l'envolten i les marquesines es retallen sobre les muntanyes. Crida l'atenció l'exhuberant vegetació que acompanya el formigó tant a peu de carrer com enlairada en les ombrelles. Els elements compositius retrotrauen inevitablement als anys 60: en l'escena es troben un parell de motets, un 600 i un autocar. Al peu de cada ombrella hi havien quatre potents focus que creaven una atmosfera més futurista encara, per les nits, realment notòria amb la proximitat del bar-cafeteria acristallat en forma de nau espacial, hui desparegut. El conjunt estava concebut com un lloc singular i agradable a la vora de la carretera en el qual detindre el viatge, omplir el depòsit i dinar. Els surtidors conferixen l'aire definitiu a l'escena, on una dona és l'única presència humana, amb el monyo cardat, la falda per baix del genoll i el bosso creuat.

Alacant, 1933

Reportatge fotogràfic o foto de carrer. Té igual l'etiquetatge. Henri Cartier-Bresson (1908-2004) en fon un dels mestres. Estar en el lloc adequats, amb la constància i la paciència d'apostar-se amb la màquina de fer fotos aguardant el moment just de furtar la instantània a la realitat. Així va teoritzar-ho durant la seua llarga vida el fotògraf a qui devem les estampes més icòniques de Picasso, Fidel o el Che. L'ull del segle XX, segons Pierre Assouline.

© Henri Cartier-Bresson

En els anys 33 i 34 estigué pel Mediterrani (Barcelona, València, Alacant i Sevilla) i per Madrid. És el moment en què va capturar la imatge d'estes tres bagasses alacantines, jugarrines. D'esquerra a dreta, la primera porta un barret militar i es dispon a llimar les ungles de la tercera, mentres li arreplega els cabells a la d'enmig, que alhora també li aparta el monyo de la cara a la tercera, mentres li pren la mà amb delicadea. És una escena un tant impostada: les dones, potser en un temps de descans, juguen entre elles, per més que no mostren cap gest d'alegria; més bé de resignació. Les mirales són tristes. En la composició les tres es toquen profusament, amb un embolic de braços i amb les mirades atentes al fotògraf. Al fons la paret destabacada d'una casa.

València, 1952

Robert Frank (Zurich, 1924) estigué per València en 1952, amb 28 anys, poc abans de tornar a Nova York i seguir la seua fulgurant carrera com a fotògraf free-lance que publicava en Vogue, Fortune o McCall's. Uns anys després iniciaria el gran periple pels Estats Units que donà com a resultat la seua obra més popular: The americans. L'any 2012 La Fàbrica i Steidl –el propi Frank i Vicent Todolí, en realitat– editaven Valencia, 1952, un volum que oferix una polièdrica i àmplia panoràmica de la vida quotidiana en el cap i casal en aquell temps, amb una destacada presència del Cabanyal.

© Robert Frank

La fotografia mostra un grup de persones que aguarden en el carrer, de dol i destriades per sexes, com era habitual en l'època. Al fons hi ha un barret de cinc dones que raonen, de les quals a penes se'ls veu el rostre a dos; i se n'intuïxen dos més, junt a la porta, quasi completament tapades; en primer terme, una de dol rigorós i amb mocador al cap que no forma part del grup, va de pas i es creua amb una altra. A més hi han nou hòmens, tots amb corbata llevat del que porta gorra; i cinc d'ells amb capell. U fuma, un altre, pensatiu, se sosté la bancada amb la mà, i un tercer es toca l'orella –però qualsevol diria que parla pel mòbil–. Pels rostres i pels parars s'intuïx que l'escena representa un moment d'espera d'un soterrar, potser prop de la funerària, abans d'eixir cap a l'església o el cementeri. Les cares són circumspetes. Però això no és tot: en la part superior dreta de la imatge una jove, des de la finestra i mig amagada, observa la composició.

next