GRUPO PLAZA

esp(l)ais » TREBALLS PERDUTS

Capvespre a Canterbury

Una visita a la catedral més bella d’Anglaterra a través de Bailey, la seua casa d’hostes i els relats escrits per Chaucer a finals del XIV.

| 23/03/2023 | 3 min, 2 seg

Els Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer, escrits entre 1387 i 1400, comencen en un hostal de la riba sud del Tàmesi. Allà l’hostaler, un tal Harry Bailey, proposa a uns quants pelegrins que facen la ruta junts fins a la catedral de Canterbury i que, per tal d’alleugerir els vora cent quilòmetres de camí, es conten històries. Els promet una recompensa, si ho fan. D’este repte eixiran vint-i-quatre contes a la manera del Decameró de Boccaccio, que Chaucer havia llegit amb molta atenció. És a dir, un fresc d’una època en què pujaven les ciutats i baixaven els castells, tot a través de les narracions d’uns quants personatges amb la llengua excitada. At nyght was come into that hostelrye”, llegim a l’inici. Hostelrye és una bonica paraula anglesa medieval derivada de l’antic francés ostelerie. Volia dir casa d’hostes, un hostal, vaja, allà on es menja, es beu i es dorm. El mot ha arribat a l’italià actual com a osteria, però amb el significat de lloc on només es menja i es beu: una taverna. Totes, clar, venen del llatí, d’hospĭtāle, que volia dir… casa d’hostes, lloc d’acolliment i de repòs per al caminant o per al desvalgut.

Quan vaig arribar a Canterbury no sabia que m’allotjaria en una d’elles. Era una vesprada d’estiu en retirada. Tota la planta baixa tenia l’aparença d’un pub a l’anglesa, o siga moqueta, taules de fusta, cadires sobradament entapissades i menú reduït a cervesa, destil·lats i variacions multiformes de l’English breakfast. Fou allà on un cambrer ens donà les claus sense eixir de la barra. L’habitació estava al pis de dalt i, contra tot pronòstic, era una meravella amb finestra de cara a una catedral de pedra clara que ja s’encenia al capvespre. També tenia moqueta. No era tan tard i pegàrem un passeig pel centre. A mitat del carrer principal hi havia una estàtua en honor de l’obra de Chaucer –un pelegrí de bronze amb un manuscrit a les mans–, i més enllà un canal molt pulcre, i façanes blanquíssimes d’aquelles amb les bigues de fusta ennegrides i cara vista, i torres gòtiques…

Canterbury, al cap i a la fi, és bella i viu de la seua bellesa. Mentres caminàvem tot començava a tancar i al final tot tancà. Tornàrem a l’hostal i sopàrem alguna cosa. Havien il·luminat la catedral i era un espectacle ataronjat de mesura. Pense ara que fou una pena que els pelegrins de Chaucer no la veren de prop. La seua història s’esgota a les portes de la ciutat, quan cau el sol, amb l’hostaler Bailey advertint la resta de viatgers que se’ls mor la llum i el temps, un altre personatge contant l’últim conte, un sermó sobre la salvació de l’ànima… i Chaucer, previsor, demanant els lectors que després de tancar el llibre, si poden, preguen per la seua ànima uns segons.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno

next