LITERATURA » PRÒXIMA PARADA: VALÈNCIA

Brassaï entre París, Toronto i Russafa

La novel·la negra evoca el món de la nit i de les ombres, i estimula la imaginació

4/01/2024 - 

Vaig llegir a Truman Capote per primera vegada fa un parell de setmanes. Havia escoltat, clar, parlar d’ell a amics i a professors, i a tot el món. La icona. Vaig iniciar-me amb Música para camaleones, que trobí en la llibreria de casa, i ja sé per què tot el món parla d’ell: màgia i signatura; atmosfera abombollada. I un estil narratiu dels que m’agraden, com fent equilibris entre la ironia, que és amargor, i l’amargura, que sempre és irònica d’alguna manera.

Felip Bens no s’equivocava quan va pressuposar, convidant-me a la presentació de la seua Toronto, que la novel·la negra no és el meu terreny predilecte. És cert, i reconec sense problemes que està fora de la meua zona de confort literari. Tot i això, em va convidar, i tot i això hi vaig anar, convençuda que seria divertit i que m’emportaria cap a casa un llibre suggerent.

De camí, pensava en Brassaï, el fotògraf establit a París que, durant els anys 20 i 30, va dedicar-se a narrar amb la seua càmera la nit d’una capital francesa que encenia els esperits. Potser la nit és això, una imatge de reüll, els gats que són tots negres. La ciutat bollia i cada racó, una vegada es ponia el sol, oferia boires, vianants solitaris, finestres a mig tancar. Hauria dirigit Brassaï l’objectiu cap a eixe home amb l’americana de lluentons que caminava per Russafa? A la jove del labial roig sang que fumava recolzada en la paret?

En la llibreria no vaig trobar passejants solitaris amb capell i alé congelat; tampoc viatgers de tramvies semibuits, ni figures fantasmals. Sí que em vaig trobar amb Capote, perquè va ser mencionat durant la presentació, i amb els Corleone, i també amb un llibre que promet una barreja de vulnerabilitat i perill molt atractiva. Tinc ganes de conversar amb el protagonista.

Quan eixia de la Imperio, ja duia Toronto en la bossa, amb eixa portada d’edificis que conviden a obrir la novel·la com qui s’endinsa en territori desconegut. La nit no era gèlida i els carrers del barri estaven plens de gent en un ambient prenadalenc i càlid. Res a vore, pensava, amb els mons sòrdids de l’univers del noir. Caminava cap al bus una miqueta capficada en mi mateixa, llegint la sinopsi, a espai. De sobte, però, vaig sentir alguna cosa que em va fer mirar de gaidó cap a una cantonada en aparença buida. Fou només un moment, perquè va desaparéixer com si fora una ombra, però estic convençuda que allí hi havia algú que, amb capell i gavardina, fotografiava un edifici, o potser un fanal, o potser un detall sense importància.

Direu que va ser suggestió, que entre Toronto, els Corleone, Capote i el fotògraf de París la nuit no és cosa estranya vore a algú paregut. Ho direu, però jo promet que…

Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.

@LaraVallPec

Noticias relacionadas