Auschwitz i la banalitat del mal

Fa més de deu anys. Era prop de Cracòvia. En la parada de l’estació posava Osvietzim, en polonés. En alemany és Auschwitz. Feia un sol amable de primavera centreeuropea i caminàrem fins la caseta d’entrada al camp. No hi havia encara Instagram i per tant no hi havia encara persones amb trastorn de dèficit d’afectivitat fent postures absurdes sobre la via fèrria. O potser sí, però no les recorde i en tot cas no podien propagar digitalment la seua estupidesa.

Jo llavors ja havia llegit a Primo Levi, però encara no a Raul Hilberg, l’autor de La destrucció dels jueus europeus, una obra monumental i molt densa. Però Hilberg té un altre llibre més lleuger on s’explica de manera més directa. Es diu Memòries d’un historiador de l’Holocaust i parla de les víctimes, dels testimonis i dels culpables: industrials, funcionaris, militars o membres del partit nacional-socialista. Tots tenien noms i cognoms. Lluità per tant contra la difuminació del culpable i la seua conversió en un monstre únic i alhora nebulós: el nazisme com a boira; Hitler com a condensació. Escrigué sobre la comodíssima posició en la República Federal Alemanya de molts d’aquells nazis amagats pel relat posterior creat pels guanyadors de la guerra. I sobre la incomodíssima manca de resistència del poble jueu a la massacre i els intents de crear un símbol que pràcticament no existí: “ens reconforta la imatge de l’insubmís amb l’arma a la mà”, digué. És cert. L’alçament del gueto de Varsòvia fou, al capdavall, una excepció. Al final, després de pensar-ho molt, conclogué que la idea de banalitat del mal de què parlava Hanna Arendt era mentira.

Jo llavors tenia 22 anys i encara apuntava allò que feia en un quadern. Era molt pedant, però ara m’és molt útil: “Em pregunte què puc dir a banda que recórrec un camp de mort sistematitzada amb humana complaença. Res més”. I efectivament no vaig escriure res més. Era 2 d’abril. Havíem arribat a Cracòvia després d’un viatge llarg i agredolç en tren. De nit feia fred i vam beure molta cervesa. Costava menys d’un euro: això també ho vaig apuntar. Vaig dormir vora la finestra, però no tancava bé. Era una finestra antiga i precària. L’hostal era barat. Vaig emmalaltir la setmana següent. La ciutat em va semblar un museu i un patrimoni meu, també: amb el mateix gòtic i el mateix empedrat. Potser per això els nazis la respectaren i la passejaren. Mentrestant, passava tot allò que, amb tant de detall, explicava Hilberg. Tenia molta raó: no és cap banalitat. El Mal, després de tot, sap molt bé el que fa.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno