Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Els pobles valencians s’omplin de moros i cristians que ens salven a colp de trabuc, excés i pasdoble
Reconec que forme part del grup d’adults valencians d’aparença normal que, en aplegar l’estiu, ixen al carrer a prolongar la infància disfressats de moros o cristians, carregats de ferralla lluenta, capes de fantasia i armes de mentira, agafats del bracet d’uns altres adults, tots ben concentrats en marcar el pas i llançant-nos crits d’ànim com si, en compte de la domèstica avinguda flanquejada amb paradetes de cotó de sucre, creuàrem el desert camí de Jerusalem.
És difícil saber per què ho fem. I més encara per què, cada any, milers de veïns i veïnes embadalides omplin les voreres per a vore’ns passar, durant hores, organitzats en comparses idèntiques amb bandes de música que ataquen per Ximo, Sisco i Caravana.
Si ho pensàrem fredament un instant no ho faríem. Si com Lucky Luciano tinguérem a Meyer Lansky de comptable no ho faríem. Si escoltàrem els amics que ens volen i les admonicions del cardiòleg no ho faríem. Però ho fem, veges si ho fem. Perquè el joc i la festa activen alguna cosa essencial que és més forta que la lògica i que està en la base de la supervivència del grup.
Diu el filòsof sudcoreà Byung-Chul Han que els rituals són arquitectures temporals que donen sentit a la vida i que allà on la modernitat i l’utilitarisme els ha invalidat s’accelera la desaparició de la comunitat en favor de l’individu desubicat, la crueltat i, en darrer terme, una profunda insatisfacció que no coneix més analgèsic que noves dosis d’egoisme.
Els Moros i Cristians ens salven enmig del combat de l’estiu. Si ens disfressem d’aborígens és perquè tenim la ferma voluntat de ser aborígens. Ens reivindiquem com a part de la identitat profunda del barri i del poble. La casaca i la gel·laba ens fan tangibles per un moment en l’amnèsia impersonal de baret de platja en què es convertix la costa valenciana.
Potser eixa és la funció de la festa: obstinar-se en ser. Teixir una xàrcia solidària invisible en què llengua, veïnat i família es reactiven. Encerten a mitges els qui diuen que “és que és una festa cap a dins”. Potser la clau és entendre que l’espectacle és de tots i la festa un fantasma d’amor privat que no es resigna a desaparéixer davall tones de sangria i formigó calent.
Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta o El mag de Montrose.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?