Allò etern

Fa poc a un amic estimat el va sorprendre que no sabera que el Camp Nou estava en obres. Li vaig dir que no m’interessava. Es va escandalitzar. Jo vaig riure pensant en Sherlock Holmes en Estudi en escarlata (que l’amic no coneixia). Vaig recordar l’estupefacció de Watson en saber que el detectiu ignorava la informació més bàsica sobre el sistema solar… i allò que Holmes li va respondre: que el cervell és una andana que cal moblar al gust. I que a qui hi fica arreu tot allò que troba, de ben poc li aprofita.

Flaubert va escriure a la poeta Louise Colet: “Què m’ensenyarien estos famosos diaris que tant vols que em prenga pel matí amb una llesca de pa amb mantega i una tassa de café amb llet? Què m’importa què diuen? Les notícies no m’inspiren curiositat; la política m’avorrix; les novel·les per entregues són nauseabundes; tot açò m’embrutix o m’irrita. […] Però en este món hi ha tantes coses curioses que, si les haguérem de vore totes, no en donaríem l’abast. Sí, sent una profunda aversió pel diari, és a dir, per allò efímer, allò passatger, allò que és important hui i no ho serà demà”.

Ralph Waldo Emerson va fer una llista de textos sagrats, com ara els Pensaments de Pascal, les dissertacions d’Epictet, els Upanishad i el Bhagavad-gītā, etc. Els va definir com l’expressió suprema de la consciència universal i va dir que estaven més relacionats amb el nostre dia a dia que el diari de hui i l’almanac de l’any en curs. 

En la novel·la Suite francesa, d’Irène Némirovsky, Lucile pensa en l’individu enfront de la comunitat –aquell sufocant “esperit de rusc”–, i diu: “L’esperit del poble mateix, sens dubte, es regeix per lleis que se’ns escapen, o per capricis que ignorem. Pobre món, tan bonic i tan absurd… Però el que és segur és que d’aquí a cinc, deu o vint anys aquest problema d’ara, que és el del nostre temps, ja no existirà, haurà estat substituït per d’altres… I en canvi aquesta música, el soroll de la pluja als vidres, els grans cruixits del cedre al jardí del davant, aquest moment tan dolç, tan estrany al mig de la guerra, això no canviarà… És etern…” (en traducció d’Anna Casassas per a La Magrana).

Un pròleg a un llibre d’Emily Dickinson deia el mateix, però d’una altra manera: que la poeta vivia en allò etern. Com la paella i el kalpa. Siga.

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

@jeanmurdock_