GRUPO PLAZA

cultura » papers de duanes

A hòsties en el metro

Davant d’una agressió en públic apareixen els mòbils i ningú intervé. Què ens passa?

| 29/06/2023 | 2 min, 31 seg

Fa poc un jove agredia una dona transsexual en el metro de Barcelona. La imatge és bruta i confusa com ho és la violència real. No hi ha coreografia de l’honor. No hi ha plasticitat. Només ràbia. I hòsties. I dolor d’anada i tornada mentres desenes de pantalles de telèfon mòbil graven la seqüència. Els seus propietaris tenen la sort sobtada del caçador que troba una rara peça amb temps per a desenfundar i enviar-la al taxidermista.

Per què li pega? Que hi ha en ella que li resulta intolerable? No ho sé. Però igual podríem preguntar-nos per l’incendi de la biblioteca d’Alexandria. Per què volaren els talibans els budes mil·lenaris de Bamiyan? Per què els juís de Salem? Quina fosca causa espenta els xiquets a trencar els joguets que són la joia dels altres?

La dona vestix una falda ajustada i un top de lleopard, i del centre de la seua llibertat emana una amenaça. L’agressor se sent insultat per una bellesa inusual, que no hauria d’estar allí, en el subsol de la ciutat. Ella representa un trencament del món precari de l’agressor, és el recordatori carnal de la seua derrota. Un espill que ha de ser asclat.

“Eixe negre té un cavall, amo”, “Tu també en vols un?”, “Per a què he de voler jo un cavall? El que vull és que ell no el tinga”, raonen en Django desencadenat.

Per què els graven? Segurament perquè gravar és una acció i quan més tard, davant de la màquina de café de l’oficina, passen revista a seua pròpia covardia eixa acció lenitiva, per tènue que resulte, serà millor que el no-res.

Quan l’atac s’inserix en el rectangle de la pantalla es convertix en una ficció portàtil subjecta a codis que resulten tranquil·litzadors perquè els entenem; el píxel esterilitza la realitat i trenca la continuïtat amb l’ara i ací dels testimonis, els allibera del pes d’haver d’intervindre. Els vídeos són més reals que la baralla, que de sobte esdevé una ombra desenfocada, una imperfecció que només cobrarà sentit quan es puge a la xarxa per a ser comentada, deplorada i condemnada per la tribu. Acció platònica i talmúdica. Glòria a qui proveïx als seus de l’aliment de la moral social. Èxtasi del per-una-vegada-jo-estava-allí.

En certa manera què voleu? Entre ser Homer o Aquil·les, qui voldria que li trencaren la cara en el metro de Barcelona per una desconeguda?

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta o El mag de Montrose.

@jvmiralles

next