M’acabe d’adonar que la meua generació s’ha capbussat en el parany de la nostàlgia i la malencònia, de la recuperació d’un temps més feliç, el de la infantesa, totalment idealitzat, tot i les casuístiques i la realitat manta vegades poc idíl·lica dels nostres barris.
Una de les coses que més m’ha sobtat ha estat l’èxit de l’efecte “Yo fuí a EGB”, que s’ha traslladat a les xarxes amb diferents formulacions i identitats. Una d’elles, la proliferació a facebook dels grups tipus “Tu no eres d’Alacant si les aixelles no et fan pudor de pòlvora”, “Tu no eres d’Elx si no tens somriure de sandía” i semblants, un per cada ciutat i per cada poble, de fet més d’un per cada ciutat i per cada poble, la gran majoria amb un esperit força forocotxista, el que siga que signifique això.
La idea força de tots aquests grups és el de tindre una sèrie de referents comuns, topogràfics, toponímics, festius i culturals. Pura endoculturació, aquests coneixements que han de passar de generació en generació, com el llibre secret d’aquells que eixien per la Platja de Sant Joan als 90, o la xorboagenda del Príncep de Bel-Air.
I mira que està bé això de compartir experiències entre gent que en els noranta ni ens hauríem mirat a la cara, o que a finals dels 80 eren mods mentre tu mantenies el teu tupé rockabilly i voldries haver-los esculpit les clenxes amb la navalla de tallar el pa del iaio.
Un dels efectes d’aquest moviment de “recuperació dels elements de cohesió generacional” és la magnificació de la memòria de curt termini a nivell social. No recordem més enllà del nostre temps vital i, com a molt, el dels nostres pares, i fins i tot aquest, contaminat pel filtre dels nostres prejudicis.
Un dels exemples més preclars me l’he trobat en la cursa buscant col·le. Dues setmanes de gimcana de “jornades de portes obertes” pels centres educatius de primària de la zona, peregrinant amb una colla de pares amb qui ja vas intercanviant somriures i algun que altre “hola” escadusser, no siga que l’any que ve els nostres fills siguen “amics de la muerte”, i toque socialitzar a colp de cafè, canya o coca-cola.
En aquestes visites el rei de la festa enguany ha estat el “projecte plurilingüe del centre, la “tria”, que quasi que l’hauria d’haver escrit amb capital inicial, això, amb majúscula ben gruixota, perquè la gran preocupació, per damunt dels projectes educatius, de la integració digital, de la qualitat dels docents, dels equipaments del col·legis, era que “no sé por qué mi hijo tiene que hablar valenciano, si no sirve para nada fuera de aquí”. Perquè clar, és “cosa de paletos”, perquè és de paletos dir “Cap de l’Horta”, però supercool dir “New York”. I els nostres fills hauran d’anar a New York, a London o a Adelaida a servir bones beers i bones pizzes, perquè si estudien en valencià, mai no podran arribar a ser enginyers de telecomunicacions de Motorola. O calla, que potser sí.
Presentació d’un director de col·legi en castellà, a demanda de la concurrència. Persona que li fa un pregunta en valencià. Director de col·legi que li respon en valencià. Persona la llengua materna de la qual deu ser el mandarí o el cantonés que no es preocupa per la capacitat d’integració del col·legi d’altres cultures, però que sí expressa de manera molt brusca la seua indignació per la resposta en valencià a una pregunta en valencià, “porque aquí estamos personas de otras culturas”.
Però clar, a Alacant no es parla valencià, “de nunca”, i si sents parlar en valencià pel carrer, al Tram, al bus, per Alfons el Savi o per la Rambla, serà algú de fora, com per exemple de Mutxamel, de Sant Joan, d’Agost, Aigües, la Torre de les Maçanes, Xixona, Busot, Sant Vicent o el Campello, però d’Alacant, Alacant, no, i això t’ho poden dir fins i tot els meus pares, que hi van arribar de Múrcia, Albacete o Madrid en els anys 60.
Els meus cosins, educats en un entorn hostil al valencià, que durant els 80 i part dels 90 només passaven a Alacant els estius, només coneixen “Bola de Drac”, l’entenien perfectament, i si tenen una retirada nostàlgica, no se’ls acut vore “Bola de Dragón”, sinò que busquen per la xarxa episodis doblats al valencià. Només coneixent s’estima.
Però la meua generació, ai, la meua generació “fue a EGB”, i el que molava era Mazinger Z, que com tothom sap, no és un nom valencià, perquè Koji Kabuto mai no va parlar valencià.
