X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

café del temps / OPINIÓN

Qüestió de perifèria

4/11/2017 - 

Tinc un amic que viu a l’Altet, però que, en realitat, és originari de l’Alguenya. Quan li preguntaven —en trobades, seminaris i congressos— d’on era, aquest estimat amic sempre contestava: «D’Elx. Sóc d’Elx.» Lògicament, la resposta em sorprenia. I no podia evitar preguntar-li: «Xe! Com és que dius que eres d’Elx, si en realitat eres de l’Alguenya?» «Acabe més prompte. I m’estalvie explicacions...» No és, el d’aquest amic, l’únic cas que conec d’apostasia geogràfica. Un altre amic, natural d’Alpatró, a la Vall de Gallinera, se’m va presentar fa temps: «Sóc de Pego, a la Marina Alta.» I un tercer, de la Canyada del Trigo, anava dient: «Del Pinós. Sóc del Pinós: prop de Monòver.»

Aquesta recurrent renúncia a reivindicar els propis orígens, si ja no amb orgull almenys amb un mínim de normalitat, delata —al meu parer— un dèficit d’autoestima; una percepció de submissió, de satel·lització, de perifèria. L’Alguenya, com l’Altet, és percebuda com una entitat supeditada a Elx. Però... I Elx? No pateix al seu torn una enquistada relació de perifèria —i, per tant, de reticència— respecte d’Alacant? L’enconada i desaforada rivalitat entre l’Elx CF i l’Hèrcules CF no hi delata un sentiment de desafecta subordinació? Igualment: no pateix Alacant una idèntica pallola d’acomplexada desconfiança en relació amb València?

Quan era jove (una mica més jove, vull dir) i participava activament —i abrandadament— en la festa de les Fogueres d’Alacant, es va inventar en la nit de la cremà la cèlebre litúrgia de la banyà, amb l’aigua dels bombers xopant la multitud embriaga i eufòrica, escalfada per dins amb efluvis de begudes espirituoses, i per fora amb les flames màgiques del solstici d’estiu... Encara en tinc l’ull quadrat —hi vaig flipar en multicolors!— per la sorpresa d’escoltar-hi, coralment, a cor què vols cor què desitges, allò de: «P. València!». N’apunte, per pudicitat, només la inicial de l’adjectiu insultant, bisíl·lab, fàcilment deduïble: «P. València!» I el crit era seguit per cinc palmades rítmiques, convençudes, rabioses, exaltades. I novament el crit, repetit, insistent, esperitat: «P. València!» «Pam pam, pam pam, pam!» «P. València!» «Pam pam, pam pam, pam!»... No calia ser expert en sociologia per a comprendre que només un sentiment d’acomplexada perifèria explicaria aquell crit enfervorit i injuriós —conjugat negativament, a la contra d’un agent extern— en el moment culminant del ritual sagrat i festiu, en comptes de proclamar l’afirmació col·lectiva de la ciutat en clau pròpia, autònoma i genuïna.   

Ah, sí! Però... I València? No pateix el mateix mal respecte de Barcelona? En els València-Barça, a l’estadi de Mestalla —ai, el futbol, quina vàlvula d’escapament per a les dèries, les malanances i les ofuscacions!—, tampoc no resulta estrany escoltar càntics tendres i bonics, de l’estil: «P. el Barça, i p. Catalunya! P. el Barça, i p. Catalunya!». Però la cosa no acaba ací. Perquè si entràvem a sospesar les relacions frustrants de Barcelona i Catalunya respecte de Madrid hi sucaríem un pa interminable... «Si Espanya fóra un dònut, Madrid en seria el forat», podria ser una de les mil frases que hi delata el sentiment de confrontació des de la perifèria. I qui diu Madrid diu Soto del Real, Estremera, Alcalá Meco; i totes les penoses vergonyes que aquests dies estem testimoniant amb estupefacció colossal, inaudita, històrica.

Tanmateix, anant una mica més enllà encara podríem plantejar-nos: i què és Madrid (i Espanya) si no la perifèria d’Europa —de l’Europa de Brussel·les, d’Angela Merkel, de Berlín i de la rica conca del Rin? Però... I Europa? No és Europa, en realitat, la perifèria dels Estats Units d’Amèrica? Arriba un punt en què embla que cal agrair a la providència que la Terra siga l’únic planeta habitat que coneixem, perquè si n’hi haguera un altre, em semblaria cert i segur que el nostre, per força, hauria de ser el perifèric respecte de l’altre!

Comptat i debatut, el cas és que, d’acord amb aquesta forma de l’apostasia geogràfica que hem provat de resumir, un ciutadà de l’Altet pot arribar a sentir-se —provarem de no descomptar-nos...— la perifèria de la perifèria de la perifèria de la perifèria de la perifèria de la perifèria de la perifèria de la perifèria de la perifèria del món! Que és per a dir-hi: «Xe, camió, xapa’m! Però com és possible anar per la vida amb una tal actitud de... perifèria

Aquesta reflexió va vindre al cas en una taula redona sobre «Mediterrània i identitat» que la setmana passada va tindre lloc en el «Mediterrània Xàbia Fòrum». I provava d’apuntar a la diana següent: com és possible que un ciutadà valencià de —posem per cas— l’Altet se senta la perifèria de res, vivint com viu a tocar de la Mediterrània, la mar mare de totes les mars? Com dimonis es pot parlar de perifèria, just a la vora de la mar on s’han covat les cultures, les religions, les actituds, els hàbits i els costums que configuren això que ara tan presumptuosament en diem la civilització d’Occident? Com recontrarecordons s’ha produït una tal operació d’empobriment en els actius de l’autoestima mediterrània perquè els habitants que ara poblem aquesta riba occidental de la mar dels fenicis, els grecs, els ibers, els romans, l’islam i la Corona d’Aragó ens puguem sentir geogràficament —i anímicament— subordinats, subsumits, subalterns o supeditats a ningú? Qui, com, quan i per què ha inoculat, al cor de l’imaginari mediterrani, el virus fatal del vicariat agenèsic, crestant i improductiu? Com s’ha anat assumint la indignitat d’una suposada pèrdua de mesura, centralitat i gaubança entre els pobles de la nostra mar culta, vella i sàvia? Amb quines intencions profitoses —i perverses— pot ningú declarar perifèric un racó de món respecte d’un qualsevol altre racó? Com poden sentir-se perifèrics de res, els habitadors de la Mediterrània?

Són —em sembla— preguntes que resultaven pertinents en un fòrum sobre turisme sostenible, a la Marina Alta. Perquè entenc que es troben en la base de no poques disfuncions evidents per al sector turístic valencià, tenint en compte que un 71,3% del PIB correspon a serveis, i que un total de 8.275.023 turistes s’han allotjat en places hostaleres valencianes aquest últim any. Em referisc, evidentment —that’s the question!—, al sagnant, infame i maltractant dèficit d’infraestructures que pateix l’àrea d’influència d’Alacant, amb una demografia que voreja ja els dos milions de persones censades: la desconnexió fèrria entre l’aeroport de l’Altet i Elx, Alacant o Benidorm; la inexistència d’una xarxa de rodalies mínimament potable que connecte Alacant —i la Universitat d’Alacant— amb la densa i contínua conurbació que conformen els municipis de Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan, Mutxamel, el Campello, la Vila Joiosa, Benidorm, l’Alfàs, Altea i Calp; el pagament de peatges dispendiosos en l’autopista AP-7; la inexistència d’una via fèrria que entre Alacant i València per la costa —passant, òbviament, per Benissa, Gata de Gorgos, Xàbia, Dénia, Oliva, Gandia, Sueca, Cullera, etc.—; la ignominiosa absència d’un corredor mediterrani vitalment estratègic per al desenvolupament comercial i industrial; etc.

Sí: el sentiment de perifèria és subjacent a la impotència financera, emprenedora i infraestructural de qualsevol regió econòmica. I fóra bo entendre, en el moment de cercar i conjurar antídots, que entre el xovinisme radical i perniciós i el sucursalisme eixorc i servil hi ha el benefici d’un pessic d’autoestima. En aquest sentit, potser convindrà recordar, de tant en tant, que en la base cultural de la nostra mediterraneïtat hi ha valors com la pluralitat, la diversitat i la interculturalitat; el repte de la integració com una oportunitat per a crear noves maneres de viure i veure, d’aprendre i aprehendre, de comprendre i corprendre el món. Altrament formulat: un estat de l’esperit procliu a la infinitud de maneres existents d’admirar —i estimar— tots i cadascun dels blaus de la mar. I de la vida. Tot és possible a la Mediterrània quan ens atrevim a enaltir aquest estat de l’esperit. Això sí: sense complexos de perifèria...

next