X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

PLAÇA A PLAÇA

Plaça Manila: la postal alternativa de l’Alacant mediterrània

31/07/2017 - 

ALACANT. "Porte cinquanta anys vivint al barri, però no tinc molts records perquè m’he passat la vida treballant i criant". Carmen passa la setantena d’anys i descansa amb una amiga a un banquet de la Plaça Manila. Té una mirada transparent que avança les seues respostes abans de dir res. "No, no vaig ser una dona valenta per criar als fills i treballar fora de casa al mateix temps, és el que havíem de fer totes les dones treballadores". Fins fa uns anys, Carmen treballava a una empresa de neteja: si hui en dia dones executives lluiten per ascendir i trencar el sostre de cristall, el seu testimoni recorda que també hem de trencar les baldoses apegaloses.

"Com ha canviat la plaça? No sé, ara hi ha edificis més alts", diu assenyalant la meitat de blocs que envolten la plaça. La Plaça Manila és el cor de les Cases de la Caixa d’Estalvis, també conegut com el barri de la Sagrada Família, 665 habitatges repartits en blocs de tres altures amb un gran pati interior i un jardinet a la porta de les cases. És la frontera entre el Pla i Carolines, un dels barris més densos de la ciutat. A la plaça conviuen les cases de tres altures de la Sagrada Família amb els alts blocs al costat de Carolines.

Al mig de les Cases de la Caixa es va situar la plaça, una antiga rotonda que sí s’ha convertit en plaça. Però com s’aconseguix això? Segons recull Sergio García Domènech al llibre Transformación del espacio público en Alicante (IAC Juan Gil-Albert), la reforma mampresa pels arquitectes Mario Valero i Jesús Quesada al 1982 va limitar el trànsit a un costat de la plaça. La illeta central de la rotonda, presidida per una font, es va fer accessible des del carrer de Sant Benet, que connecta la plaça amb el barri del Pla. Una gran pèrgola remarca l’accés principal i dóna ombra, mentre a l’altre costat de la plaça conviuen els cotxes amb vetladors.

"Jo vinc totes les vesprades però només en estiu", apunta Sonia, veïna de Carolines com Carmen. "Estos barris tenen molta vida, molta gent passejant, i això que estan brutíssims". Sonia cuida a les seues netes, que juguen al parc infantil de la plaça. "Sols porte tres anys vivint al barri, però no conec cap altra plaça per la zona". Encara a dia de hui, el barri més dens de la ciutat és el que menys espais públics té.

Cau el sol alhora que augmenta el bullici a la plaça i es multipliquen les orxates a les terrasses. Crits de xiquetes per allà, una combinació d’estampats impossible per ací, iaios impassibles asseguts als banquets i un parell de xiques que es cobreixen els cabells amb un hiyab revelen la diversitat del barri.  A un d’eixos banquets asseuen Kadour i Aldelkazen, una parella de turistes que sobrepassa els setanta anys.

"El Postiguet? N’est pas bonne, n’est pas bonne!", asseguren estos algerians, que durant esta setmana aniran a les platges del Campello i Benidorm. Han iniciat a Alacant un viatge d’un mes que els portarà també a Roma i París. "Anem a cases d’amics, cada any a un lloc: el Marroc, Turquia, Itàlia...".

Els seus amics alacantins són pied-noirs, refugiats que van fugir d’Algèria quan va esclatar la Guerra de la Independència el 1962. El país africà va ser una colònia francesa des de 1830, i els immigrants europeus d’altres països, com Espanya i Itàlia, van tindre privilegis per convertir-se ràpidament en ciutadans francesos vivint a Algèria. De fet, molts valencians immigraren a Algèria atrets per la proximitat: Orà i Alacant, que hui en dia mantenen línia portuària, estaven només a deu hores de viatge en barco.

Quan va esclatar la guerra d’Algèria, els colons –inclosos els exiliats per la Guerra Civil espanyola, com els passatgers de l’Stanbrook- van haver de fugir del país africà, i molts d’ells van tornar a la seua terra d’origen. Per això, a l’Alacantí i les Marines es concentren hui en dia molts d’ells, especialment al barri de Carolines. Titllats despectivament com a pied-noirs (peus negres) quan estaven a Algèria i amb dificultats per integrar-se quan vingueren a este costat de la mar, es van reapropiar de l’insult com un signe d’identitat.

Amb estes relacions tan imbricades entre els pobles mediterranis, Kadour i Aldelkazen no troben grans diferències entre riba i riba del Mare Nostrum, "excepte la pau: la diferència més gran és la calma que ara teniu ací". Encara que quan pensem en l’Alacant oberta i mediterrània ens ve al cap turistes a La Esplanada o El Postiguet; tenim la prova definitiva de la mediterraneïtat quotidiana terra endins, a la Plaça Manila.

Carlos Pastor

@cpastor_

Noticias relacionadas

plaça a plaça

Sergio Cardell, la rotonda que vol ser plaça

Por |  - 

Entre Lucentum, el Cap de l’Horta i la Platja de Sant Joan, una anodina cruïlla d’avingudes ha acabat convertint-se en el referent del barri més contemporani d’Alacant. Una batalla èpica: la Glorieta de Sergio Cardell contra les rotondes

next