Anéu a fer la ma(r)! Qui no ha pronunciat mai aquestes paraules en to despectiu i amb mala llet? I quin significat tenen? En aquest cas hi ha diverses connotacions. Des d’una vessant més onanista a d’altra més punyetera (fer la -mà- sense r), fins a una tercera -la marinera- que és la que ens interessa i que vol dir anar ben lluny, mar endins, allà on fan faena els pescadors.
Quantes i quantes expressions de la nostra llengua tenen a veure amb aquests humils treballadors de la mar, tantes vegades arraconats i oblidats versus els nostres estimats llauradors. I és que tot i que la nostra terra estiga delimitada a l’Est pel Mare Nostrum no sempre li hem sapigut donar la importància que té. Per això és menester agrair que el 20é premi Bernat Capó de difusió de cultura popular haja recaigut enguany en l’obra ‘Gat Vell. Recull de fraseologia marinera tradicional’. El treball del professor de la Universitat d’Alacant, Francesc-Xavier Llorca Ibi, homenatja així amb raó tota una manera de viure i de parlar que poc a poc s’està perdent. La tradició oral relacionada amb els mariners que tan endins està de la nostra cultura i que tan poques vegades veiem.
Tal i com assenyala Llorca aquest “és un patrimoni molt fràgil que està desapareixent”. Sembla mentida, però a vegades vivim d’esquenes al mar, sobretot pel que fa a la seua vessant més tradicional.
I és els pescadors sempre han sigut un món apart. Vivien en barris diferents i tenien comportaments per alguns de terra endins ben “estranys”. Una realitat ben distinta a la de la resta d’habitants del poble o de la ciutat que moltes vegades els miraven amb recel. Pescadors i les seues famílies segregats en zones que llauradors i comerciants no trepitjaven gairebé mai. Topònims mariners coneguts com Barri de la Mar, Cabanes -partida de Benidorm- o el Cabanyal, a la façana marítima de València on anys enrere els pescadors vivien en cabanes. Sense oblidar la connotació de barris com Natzaret (que ve de llatzeret) que fan al·lusió als edificis de fora poble on les persones i mercaderies havien de passar obligada quarentena en arribar d’indrets llunyans amb possibles malalties contagioses. O el també conegut Grau -de Castelló, de València, de Gandia, etc- que significa punt de costa que serveix de desembarcador.
Però ja només topònims sinó expressions pròpies que han passat de ser utilitzades només en aquests cercles a ser emprades per gairebé tots. Una ben clara és la de que hi ha mar de fons, que ens permet vislumbrar mala maror, és a dir, problemes, disgustos...
Millor però, és aquella que posa èmfasi en la mar com a símbol d’abundància o d’una gran extensió. És a dir, ‘estic la mar de bé’ que ve a dir que feliç sóc.
Però si ens endinsem en frases marineres i refranys trobariem algunes més antigues tipus ’ha pasat una balena’, que sí bé actualment és motiu de joia i delit visual, abans tenia una connotació clara de perill i mala sort. Això és degut a que les balenes espantaven els peixos i pertant feien malbé el dia de faena dels pescadors. També es diu que les dones embarassades podrien perdre els xiquets. Cosa de supersticions….
Més vocabulari propi de mariners que els allunyava dels llauradors és que no feien servir termes tan comuns com dreta i esquerra sinó que utilitzaven els seus babord i estribord. Tampoc deien amunt i avall sinó proa i popa. I si no fos poc, a més parlaven i parlen d’ells mateixos identificant-se amb allò que tenen més aprop, els peixos i les seues barques. És a dir, estar fet una tonyina vol dir estar ben gros.
No podem deixar perdre aquesta peculiar visió del món que s’ha col·lat en les nostres llars.
Ja dóna igual que siguem nosaltres de muntanya o de mar que si tenim èxit tot ens anirà de vent en popa i si arribem al poder tallarem el bacallar.
PD:
D’advocacions marineres (Mare de Déu del Carme) i devoció pel vents millor un altre dia parlem.
Llebeig, mariner perdut et veig!
