X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

café del temps / OPINIÓN

Notes al programa

12/05/2018 - 

Palau Altea Cente d’Arts. Concert de Primavera de la banda simfònica de la Societat Filharmònica d’Altea. A l’entrada reparteixen un full volander, amb el programa imprés per una cara; i un text extens a la part posterior, amb lletreta menuda, de «Notes al programa». En la primera part, actua una formació reduïda, per a acompanyar dos músics solistes. Primer, Àngela Fuster Ballester interpreta el Concertino per a Clarinet i Orquestra, op. 26, de C. M. von Weber: tot un clàssic, lluïdor i exigent, del repertori per a clarinet. Tot seguit Guillem Serrrano Salcedo tocarà Concerto for Percussion ans Simphonic Band, de Brett William Dietz. En la segona part pujarà a l’escenari l’agrupació completa: una poderosa massa sonora de cent trenta músics, que estrenarà l’obra Heka, del músic alteà Antoni Barber Llinares. Un parell de peces més (el Bolero de Ludwieg Stiel, arranjat per J. Salvador González Moreno, i el pasdoble de concert Chama, de F. L. Martínez Gallego) completen el programa. Dirigeix la Filharmònica el director titular: Jaume Francesc Ripoll Martins, tot un luxe de music i de persona.

S’apaguen els llums de sala. Amb la simpatia, l’elegància i la professionalitat que la caracteritzen, la periodista Àngela Tecles presenta l’acte. Anuncia, per fi, la presència a l’escenari del mestre director. I de la solista de clarinet. Els músics saluden. Seuen. I Àngela Fuster Ballester ofereix una versió memorable del cèlebre Concertino de Weber. Acaba amb el clarinet en alt. I el públic, lliurat i captivat per la jove intèrpret —Palau ple: prop d’un miler de persones—, li ofrena una ovació tancada, convençuda, efusiva. 

Tot seguit arriba el torn del concert per a percussió i banda simfònica de Brett Dietz. No el conec de res, el concert —ni tampoc no en sé res, del compositor. Decidisc consultar les «Notes al programa» que conserve a la mà. I descobrisc que aquell concert té, en l’origen, una història colpidora: d’aquelles que no semblen cosa de creure.

El Concerto for Percussion ans Simphonic Band de Brett William Dietz va ser escrit el 2002, quan el compositor tenia a penes trenta anys. El dia de Sant Joan d’aquell any Brett n’escriuria els primers vint compassos, però just al sendemà patiria un atac cerebral que li afectaria greument el lòbul frontal, de manera que no solament veuria incapacitades les facultats motores bàsiques, sinó també la possibilitat de parlar i de pensar amb claredat. Amb el pas dels dies, a poc a poc, va anar recuperant competències en l’àrea del llenguatge —i del pensament. Obsessionat amb el concert tot just començat, va demanar a la seua dona, Lisa Pegher, que li portara l’ordinador a l’hospital per continuar treballant-hi. Però com a conseqüència de l’accident cerebral Brett ja no hi podia entendre ni les estructures rítmiques més senzilles. Amb tot i això, abans que li donaren l’alta, durant el temps d’hospitalització, encara va reeixir a escriure deu compassos més del concert. Una volta a casa canalitza la frustració per la lentitud del procés de recuperació tancant-se en si mateix i dedicant una enorme quantitat d’hores al dia a la composició, de manera que la tercera setmana de juliol va poder acabar el primer moviment del concert, «Forceful»: a penes un mes després de l’atac cerebral.

No menys colpidora és la història del segon moviment del concert, «Reflective»: Dietz el va començar a escriure tot just després d’un nou colp vital: quan va saber que la seua amiga i professora de música, Ann Monaco (a qui va dedicar la composició), havia mort en accident de cotxe per culpa d’un conductor ebri. Després de tants trasbalsos emocionals, Dietz va deixar de compondre. I no va ser sinó al mes de desembre que, ja plenament recuperat de l’accident cerebral, va aconseguir escriure a Chicago el tercer temps, «Aggressively», i en va completar l’obra. Per això, passat el temps, el compositor explicaria: «Quan escolte aquest Concert totes les emocions que vaig passar em tornen a sorgir i conflueixen juntes: la frustració, la tristesa, l’alegria, l’amor, la felicitat, la vida...»

Josep Vicent. Foto: RAFA MOLINA

Ja s’entén, a la vista de les circumstàncies que van embolcallar el procés de creació d’aquesta obra, que la simple lectura de les «Notes al programa» predisposava el públic a escoltar-la amb una sensibilitat especial. I no sé si va ser això, o la superba interpretació del percussionista Guillem Serrano, però el cas és que —a pesar que es tracta d’una obra endimoniadament difícil, tant per al solista com per a la banda simfònica— durant tot el concert em vaig sentir nuament desarborat, amb ulls de peix, els sentits a flor de pell, i el cos captivat i estremit sobre la butaca. La tècnica, l’expressivitat i la virtuositat del jove Guillem Serrano va ser absolutament admirable: amb la marimba, amb el vibràfon i amb tot el set up de percussions. I no vaig poder evitar retrotraure’m als anys de joventut, en què el gran Josep Vicent (el mateix Josep Vicent que ara dirigeix l’ADDA) començava a despuntar com a músic percussionista, i depassava com a solista els límits coneguts —en aquell moment i a les nostres latituds— quant a les possibilitats expressives de la percussió. Musicalment parlant, al nostre rodal de món, Josep Vicent va causar a les primeries dels anys noranta —entre amics, coneguts i saludats— un efecte equivalent al que la plaça del Vi de Girona va despertar en Josep Pla quan, de menut, hi va arribar per primera volta: «fou en aquesta plaça que sentírem per primera vegada en la nostra vida la sensació que produeixen les coses de gran caràcter», escriuria anys després. I hi insistiria: «Cronològicament fou a la plaça del Vi que sentírem el primer desig d’articular alguna cosa inconcreta i vaga».

Encara no recuperat de les sensacions inenarrables viscudes en la primera part, la segona part, ja amb la banda completa, oferia noves i sorprenents emocions. Jaume Francesc Ripoll va cedir la batuta al jove músic alteà Antoni Llinares Barber (professor de saxo i actual director de la banda del Centre Musical Puigcampana de Finestrat) perquè ell mateix dirigira l’estrena del seu poema simfònic Heka, inspirat en el déu de la màgia de la mitologia egípcia. El públic va quedar fascinat per la personal paleta de sonoritats amb què el mestre Llinares ha conformat la seua primera obra simfònica. I va reaccionar encisat i entendrit quan, al final, va fer pujar els pares i la neboda a l’escenari, els va lliurar la partitura i s’hi va fondre en una abraçada entranyable, satisfeta, feliç.

—Ei, crac, com estàs? —li dic al final del concert al mestre Rafa Garrigós. 

Al seu dia Rafael Garrigós va dirigir la Filharmònica d’Altea, i ara de tant en tant fa el gest de tornar a Altea per tocar i reforçar la corda de trompes.

—Ja veus, Joan...

—Quina canya de concert, no?

—És increïble. Flipant... No saps tu, per a muntar el concert de percussió. És superdifícil!

—Però ha resultat espectacular... Espectacular.

—Saps? És la primera volta que s’estrena a Europa...

—Sí? La primera volta?

—Sí, sí... Es va estrenar a Amèrica. Però a Europa encara no s’havia tocat mai. Açò d’Altea és brutal. Brutal!

Em vaig deixar contagiar per la positivitat, la joia i la bonhomia que sempre acompanya el caràcter del bon Rafa Garrigós. I no el vaig gosar contradir. Perquè em sembla que tenia raó: el Concert de Primavera de la Filharmònica ha estat enguany, senzillament, «brutal». Per això, abans d’abandonar l’auditori, instintivament, tendrament, solidàriament, em vaig abraçar als amics Àngela Ballester i Joan Roc Fuster, pares de la clarinetista Àngela Fuster: per compartir-ne l’orgull i la felicitat que com a pares sentien després de quaranta anys com a músics, ells mateixos, tocant en la Filharmònica. Vaig comentar amb els pares de Toni Barber que a gosades vida que els devia caure la bava, per l’èxit en l’estrena de l’obra del fill, i pel gest agraït de la dedicatòria.

Al final de la nit, en haver eixit del Palau i durant el sopar subsegüent amb uns amics, em sabia privilegiat per tindre l’esperit ben ple de música: d’una música de producció pròpia, amb una originalitat i una qualitat excepcionals. Dins del cap no em deixaven de ballar amb insistència les paraules que les «Notes al programa» consignaven, com a conclusió i recomanació final del compositor Brett Wiliam Dietz després de les experiències viscudes durant el procés de composició del seu concert de percussió: 

«Dedica més temps a les persones volgudes, passeja per un bosc, seu a la vora d’un llac i observa com flueix l’aigua, estima la vida...» 

La música —la bona música— invita i incita precisament a això: a apreciar les persones volgudes, a passejar pels boscos verges de la imaginació a observar l’aigua que flueix: com flueix el temps que inopinadament ens mena a la frustració, la tristesa, l’alegria, l’amor, la felicitat... Sí: la música —la bona música— és un magnífic antídot contra la inòpia; un aliat preciós en el vell i bell viatge que anem fent mentre aprenem a estimar-nos degudament la vida. Comptat i debatut: un dels més evidents, eloqüents i preuats signes de civilitat. Ja em perdonaran vostés l’exercici inusual d’autoestima que això pot significar, però aquesta primavera voldria reivindicar una cosa que em sembla justa i necessària: que el patrimoni musical del nostre país, covat al si de la tradició de les bandes de música, és un luxe inefable que no deixa de donar fruits prodigiosos. I la bona qüestió és que l’admiració pels músics de la Filharmònica protagonistes del Concert de Primavera al Palau Altea m’ha provocat, exactament, com al xiquet que un dia va ser l’escriptor Josep Pla, «la sensació que produeixen les coses de gran caràcter», «el desig d’articular alguna cosa inconcreta i vaga»: com ara, aquest article de reconeixement, orgull i agraïment. Enhorabona, músics: va ser «brutal»!

next