Laudatio

Ja ho sé: ja ho sé, que últimament he abusat una mica d’escriure ací sobre la figura del periodista i escriptor Bernat Capó. Però les circumstàncies són les que són. I de més a més vull pensar que el director del mitjà, Miquel González —toca apel·lar ací als seus orígens benissers— no m’ho tindrà en compte i se’n podrà fer càrrec que avui, novament, toca Bernat: si dilluns complia 89 anys «el degà del periodisme valencià», dijous la Universitat d’Alacant li concedia el Llorer d’Or. L’emoció es va desbordar dins i fora de la Seu Universitària de la Marina. I servidor va tenir l’honor de fer-ne, com a «padrí acadèmic» —quines coses!—, el solemne discurs de laudatio que hi estableix el protocol.

Com se sap, la laudatio, en l’àmbit universitari, és una mena de panegíric que un membre de la comunitat acadèmica  ha de pronunciar per posar de manifest els mèrits i els serveis de la persona objecte d’homenatge. En el cas de Bernat, l’exercici era estrictament litúrgic, òbviament sobrer i innecessari. Com bé em va assenyalar l’amic i estudiós de l’obra de Capó Tomàs Llopis, «hi ha reconeixements que tant honoren el premiat com el premiador». Tanmateix, l’assumpte de la laudatio de Bernat m’ha tingut capficat un parell de setmanes. I m’ha impel·lit a tafanejar, entre altres documents curiosos, l’enregistrament d’una extensa entrevista coral que la vesprada del 9 de maig de 2008 va concedir, com a convidat excepcional, en un programa de ràdio —Café Montcau es deia— que durant vuit anys va estar en antena en Ràdio Altea. 

És curiós que tota la gent que féiem aquell programeta, cada volta que coincidim i parlem sobre els vora tres-cents convidats que van passar per l’estudi, tendim a recordar de seguida l’afabilitat, l’espontaneïtat, la naturalitat, la intel·ligència, la bonhomia, la curiositat, la generositat, l’empatia, la sensibilitat i l’emotivitat de Bernat Capó. «Xe! Com el de Bernat, cap!». Ens en vam per un fart, de riure i de plorar, en rigorós directe, aquell 9 de maig. «Sóc un ploró. Veig una pel·lícula de vaqueros i plore!», confessava Bernat. I efectivament, la veu se li va arribar a ofegar —i els ulls se li van omplir d’aigua— quan, a mitjan entrevista, li vam traure a conversa la figura de son pare, el senyor Tomàs Capó i Ivars. 

La bona qüestió és que, prenent notes per a preparar la laudatio del Llorer d’Or, vaig voler escarbar en la fonoteca de Ràdio Altea per recuperar fidelment una anècdota reportada per Bernat sobre son pare, que —no sé per què— se’m va queda nítidament gravada en el record, i que la seua biògrafa Laura Soler també va voler recrear en el llibre Conversa amb Bernat Capó. És dels anys immediatament posteriors a l’absència i la indigència de la guerra, la repressió i l’empresonament que Tomàs, el pare de Bernat, va efectivament patir durant el franquisme. Les transcric literalment —ben valen un article—, les paraules de Bernat fent un café en la ràdio:

Mon pare va estar molt de temps a la presó. Afortunadament, com que no havia matat ningú, no el van matar a ell. Bé... Altres els van matar també, sense haver matat ningú, eh? I ja més major, últimament —que tampoc no era tan major, perquè va morir als setanta-un anys, no?— s’esperava a les dotze de la nit davant la tele, quan eixia Franco amb la bandera darrere —això no sé si ho heu conegut...—, l’himne nacional (taral·leja). S’acabava la tele. I mon pare s’esperava allí i... Pam! L’apagava. I totes les nits matava Franco! Eixa va ser la seua única satisfacció, pobre!

Si l’anècdota del pare de Bernat s’ha mantingut palpitant i viva en la seua memòria (i en la meua, i en la de Laura Soler) és perquè —òbviament— té el valor de la categoria. Representa en una sola imatge la desfeta familiar i col·lectiva que la Guerra Civil i el franquisme van comportar per a la generació del pare i la mare de Bernat, i per a la del mateix Bernat. Reflecteix —crec— el sentiment d’orfandat, de frustració, d’impotència; d’ofegament, de tristícia social, d’autoritarisme; de confinament, de restricció, de prohibició, de desesperança... De coacció, d’incapacitat, de clandestinitat, de silenci imposat. Però també, i al mateix temps, un anhel —pueril, si es vol— de resistència, d’insubmissió, de coherència, d’integritat: com un bri de vent, el desig del progrés, de l’emancipació i de la llibertat.

M’agrada pensar que la vida i l’obra de Bernat Capó admeten ser representades amb aquesta anècdota de son pare, que cada nit feia desaparéixer a consciència la figura del generalísimo en la televisió de sa casa. En primer lloc, perquè dóna compte de les circumstàncies i les vicissituds de l’entorn en què Bernat va viure els anys de formació, durant la infantesa, l’adolescència i la joventut. En segon lloc, perquè evidencia la sagacitat del periodista racial que sap caçar i identificar en un gest o un detall aïllat la capacitat per a descriure o explicar simbòlicament una conjuntura —social, cultural, política o econòmica— globalment complexa. I en tercer i últim lloc, perquè a ningú dels qui hem tingut la sort de conéixer Bernat —o de llegir els seus articles i els seus llibres—, se’ns escapa que la seua és una obra amerada precisament dels valors que acabe de referir: contra la uniformització, l’ofegament i la desesperança; i en favor de la civilitat, el progrés, la llibertat i l’alegria: «En esta vida —comentava Bernat en l’entrevista—, si no tens un 80% d’humor, estàs perdut»...

Contra totes les formes del totalitarisme, en general, i contra el genocidi —actiu o passiu— de les paraules, i de la joia de viure, que ha patit i continua patint el poble valencià, Bernat Capó, benisser universal, ha alçat sempre una veu lúcida i sensata, de bon home i home bo (que no és igual), en defensa de la diversitat, la concòrdia, la justícia social, la cultura i el patrimoni de la memòria col·lectiva. Ha estat i és, per damunt de tot, això que en diríem una persona de trellat que, com a tal, mai no ha volgut renunciar a la projecció pública i el compromís cívic. En primeríssim lloc, com a periodista. I tot seguit, com a autor de llibres. El fenomen és lògic i habitualíssim: els periodistes que ho són d’una manera indeliberada i instintiva prompte o tard necessiten depassar les limitacions ideològiques, estilístiques i d’espai que imposaven les planes dels periòdics (la premsa digital ja és una altra cosa), i fan el pas a la llibertat infinita de la literatura, els fulls i els quaderns en blanc, i els llibres... 

El resultat ha estat una obra singularíssima en el seu context, que segurament esdevindrà essencial per a entendre el procés de reconstrucció lingüística i literària que la societat valenciana ha protagonitzat en l’últim mig segle: ben mirat, una aventura cultural única a l’Europa occidental, respecte de la qual ell ha estat alhora actant, testimoni, producte, fedatari i protagonista a la Marina Alta. 

Sóc de l’opinió que entre les coses més fascinants de la vida que ens ha tocat en sort als qui hem compartir temps i país en aquest racó de la Mediterrània, a cavall entre la segona meitat el segle xx i la primera del segle xxi, hi ha el luxe d’assistir a un canvi sense precedents en els usos i els costums del veïnat. No sé si en som prou conscients, del vertigen continu en què estem instal·lats. Els canvis de tota índole que s’han produït —i s’estan produint dia a dia— em semblen sensacionals. Testimoniem una revolució sense precedents en la història de la humanitat que la ciència, la tecnologia i el coneixement estan habilitant des de les càtedres, els seminaris, els laboratoris, les institucions, les empreses i els mercats. Segurament Benissa i la Marina Alta —posem per cas— han canviat més durant la vida de Bernat Capó, que des del neolític fins al 1928, l’any dels seu naixement. I al marge d’anàlisis, valoracions i reptes, hi ha un fet que queda fora de tota controvèrsia: i és que, amb aquests canvis, s’ha produït la desaparició d’una manera de viure atàvica i tradicional que s’havia conservat pràcticament invariable durant segles (amb els corresponents rituals, creences, tradicions, rutines i consuetuds); tot un món de supersticions, savieses, relacions, fantasies, quimeres i genuïnitats que s’ha dissolt i s’ha esborrat de la consciència col·lectiva en qüestió de poques dècades. I val a dir que Bernat Capó, conscient i atent a tal realitat, ha bastit al llarg i l’ample de la seua obra una veritable crònica literària del fenomen. 

Tafanejant papers i documents sobre Bernat per a preparar la seua laudatio, vaig trobar també les paraules autobiogràfiques que va pronunciar —amb la seua veu inconfusible de galant seductor— el 23 de març de la primavera de 2007, en la inauguració del curs monogràfic «Bernat Capó: espigolant pel rostoll de les paraules», organitzat per la Universitat d’Alacant. Tampoc m’estic de transcriure-les. Venia a dir:

Vaig nàixer a Benissa, en aquest mateix carrer. Fill de mare teuladina i pare benissenc. Povil i sense fills. Casat amb Lola, la nòvia de sempre. Sóc republicà, agnòstic i pudent: d’aquells que pensen que quan s’acaba, s’ha acabat. Del rampell com una bala roja de canó, però també com una bassa d’oli, on poden mullar xiquets i grans». Molt major per a canviar. Sóc d’aquesta manera i així moriré: ara bé, com més tard millor...

Com a bon enamorat de la vida, Bernat s’ha arrapat mentre ha pogut a la seua Lola, «la nòvia de sempre», al seu poble de Benissa, al seus amics, als seus lectors, al seu estimat racó de món. I —efectivament— ha aconseguit defugir fins al dia de hui la destralada adusta de la mort. En la seua generositat, ha regalat així a la Universitat d’Alacant l’oportunitat d’afegir-hi en vida, a tot el repertori d’homenatges que ja se li han retut, el del Llorer d’Or. 

Mentre pronunciava la solemne i innecessària laudatio de Bernat no deixava de pensar que si normalment ja és un luxe treballar en una institució universitària com la Universitat d’Alacant, en un acte com aquell el luxe esdevenia colossal propina. Per això, tan bon punt va acabar l’acte i la UA va publicar la corresponent nota de premsa, la vaig enllaçar de seguida al mur personal de Facebook amb la nota següent: «Orgullós, especialment en dies com avui, de formar part de la Universitat d'Alacant: una universitat d'excel·lència, una universitat de trellat». I és que quan es tracta de reconeixements que tant honoren el premiat com el premiador, també la laudatio mereixer ser formulada en el doble sentit.