X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

café del temps / OPINIÓN

La Joanaina

24/06/2017 - 

La Joanaina és una encantada. S’apareix la nit de Sant Joan, a la font de la Jana, entre Moraira i Teulada. És una dona d’aigua. Bella. Misteriosa. Seductora. Màgica. Als qui passen per la vora de la font, els proposa: «Et concediré el desig que vulgues si carregues un pes a l’esquena fins a la porta de l’església de Teulada.» Però hi ha una restricció: «No et pots girar per saber què és, això que portes darrere.»

Diuen que els qui han acceptat el repte de la Joanaina sempre han trobat, en l’intent, una dificultat afegida: a mesura que avancen cap a Teulada, costera amunt, la càrrega pesa més i més i més. I —sobretot— resulta que la interdicció de mirar enrere posa a prova la mateixa condició humana. Podem dominar la pròpia indiscreció? Sabem contenir l’instint d’escodrinyar? Som capaços de subjectar i reduir la fam per conéixer? «No mires enrere», adverteix la Joanaina amb una veu tendra com l’aigua —que enamora. «No mires enrere!» I la consciència vacil·la entre l’ambició i la curiositat; el desig i la paüra; l’amor i la membrança.

La Joanaina de Teulada és així de suggeridora, així d’incitant, així d’intrigant. Així d’intimidatòria. Com tants altres éssers fantàstics de l’imaginari popular valencià es manifesta la nit tel·lúrica de Sant Joan, quan el solstici d’estiu —la victòria de la llum sobre la foscúria, de la vida sobre la mort, de la festa sobre la por, de la joia sobre la penúria— obri les portes al món de la màgia i la fantasia. Apel·la a la principal —i decisiva— força de la qualitat humana: la curiositat. La bellesa que ofereix i la felicitat que promet entren en litigi amb la pulsió de la clara i nua curiositat humana. «No mires enrere», prescriu la Joanaina. La prohibició esdevé tabú. I el tabú —ai!— desferma a l’instant la imperiosa necessitat de mirar.

Fa temps que l’erudit benisser Teo Crespo va encertar a posar en relació aquesta singular llegenda de la Joanaina de Teulada amb el passatge del llibre del Gènesi en què dos àngels ordenen a Lot: «Fuig, si vols salvar la vida. No mires enrere ni t’atures» (Gn 19,17). I ja se sap com hi va acabar la cosa: «La dona de Lot va mirar enrere i es convertí en una estàtua de sal.» (Gn 19,26). El text bíblic i la popular llegenda de Teulada coincideixen a vedar i posar a prova un mateix instint: el d’indagar, el d’escodrinyar, el d’encercar, el de perquirir, el d’examinar, el d’aclarir; el de saber. L’un i l’altra convergeixen a castigar els qui proven de satisfer-ne l’interés. La dona de Lot va ser convertida en estàtua de sal; la Joanaina nega el desig als qui es giren per saber què dimontres porten darrere. Tanmateix...

Tanmateix, cal entendre que la voluntat de saber és consubstancial a l’esperit científic —a l’esperit de la civilitat, de la democràcia i del progrés. Sense curiositat —sense avidesa de discerniment— l’espècie humana s’hauria vist abocada a l’extinció. O, en el millor dels casos, potser viuria encara confinada a les cavernes. La curiositat per les causes i les conseqüències de les coses, la curiositat per les regularitats de la natura, la curiositat per l’experiència, la curiositat pels llibres, la curiositat pels colors del món —per les textures, les melodies, els sabors i les aromes de la vida—, la curiositat per l’amor, la curiositat per les paraules, la curiositat per totes i cadascuna de les formes de la tendresa... La inquietud pel coneixement, en suma, ens ha tret de pobres com a espècie (més o menys) racional en la complexa escala del regne animal.

Necessitem saber. Ens cal entendre què hi ha al nostre darrere. Havem de menester el passat per a percaçar els anhels, els afanys i les esperances del futur. Heus ací la qüestió: el present no és sinó un simple buit existencial —la pura vacuïtat— sense la consciència del passat i la encoratjadora il·lusió del futur. «No mires enrere.» «Oblida el passat.» «No t’entestes a rememorar; recordar obri velles ferides.» «Hi ha coses viscudes que és millor desaprendre.» «Cal mirar només avant.» «Recuperar la memòria històrica et pot convertir en estàtua de sal!» Hi ha veus —sovint tendres com l’aigua— que ens posen a prova amb aquest precepte sempitern. «No mires enrere...»

Però cal saber-ho i dir-ho: és precisament quan ens abstenim de mirar enrere —quan renunciem al benefici de la curiositat— quan irremissiblement esdevenim animals indolents, éssers sense ànima: veritables estàtues de sal. Per fortuna, la màgia, com la ciència —la fantasia no sempre és contrària a la raó!—, de tant en tant ens resulta propícia i juga al nostre favor. 

Cada any, quan arriba Sant Joan, la fita còsmica del solstici ens proveeix milanta oportunitats per a la fabulació i la inventiva. Per les portes de la ficció i la meravella se’ns apareixen els esquiladers dels avencs de Sacos, a Bolulla, per provar-nos l’ambició; les figueres se’ns ofereixen per a curar els xiquets que pateixen trencadura; la falaguera floreix, grana i s’asseca; el vent de la mitjanit prediu d’on és que bufaran els vents de la resta de l’any; a Altea es planta l’Arbret de Sant Joan, com a signe de fertilitat, cant als déus, unió de la terra i del cel; l’aigua dels Xorros de Polop fa créixer els cabells a les fadrines; la Velleta de la Roca Encantada, a la Vila Joiosa, s’apareix i ofereix vetes amb els colors de la mort i de la vida; som temptats per bruixes i dimonis, per plaers funestos i delitoses pors; col·lectem talismans per a la bona ventura; invoquem les litúrgies de l’estimació i la volença; ens banyem —a la mar o a les fonts— a l’encalç de la salut, el goig i la benastrugança; admirem el sol que es pon pel portell del Puigcampana; evoquem la coltellada llegendària del cavaller Rotlà; fem fogueres; caminem i ballem sobre el foc renovador que purifica; els joves es despullen i prenen el ros a la matinada... I les encantades passegen lliurement pels gorgs, les platges, els barrancs, els castells, les fonts i els tossals de l’imaginari valencià.

Enguany no sé què em passa, però en aquest Sant Joan no m’he pogut llevar del cap el motiu de la Joanaina de Teulada. «No mires enrere...» «Et concediré el desig que vulgues...» «Però no mires enrere...» Ho confesse: anit, la nit màgica de Sant Joan, vaig traure a passejar quimeres, pensaments i obsessions per la font de la Jana. Coromines sostenia que jana és un mot antic, provinent del llatí Diana, com a «divinitat campestre, dels boscos i les aigües»... El cas és que m’hi vaig encomanar, per fi, a la Joanaina. I em vaig deixar temptar pel seu repte. Vaig corroborar que, efectivament, la càrrega de la vida viscuda pesa cada volta més, i més, i més. Com el pes de la història —la història d’un poble com el valencià, posem per cas. Però resistisc. Resistim. Amb la certesa que quan l’estratègia és bona l’esforç és compensat. Quant toque joc a la porta de l’església de Teulada guanye el dret de formular el meu desig. I no dubte ni un instant: «Vull el dret de mirar enrere i avant amb la més absoluta llibertat: sense tabús, restriccions ni coaccions en la memòria col·lectiva; sense cap coartació, tampoc, en els anhels, els afanys i les esperances.»

Com a regal d’onomàstica, avui dia de Sant Joan de 2017, sé positivament que la Joanaina ha complit la seua part del tracte. I que concedeix el desig. Perquè totes les llegendes —i totes les creences— parlen de nosaltres: de les nostres ambicions i les nostres misèries; dels nostres horitzons i les nostres mediocritats; de la simple o complexa idiosincràsia de la comunitat cultural de què formem part. Una veu tendra com la l’aigua —que enamora— m’ho ratifica a cau d’orella, ara que m’acabe de despertar. I em demana que ho proclame ací, negre sobre blanc, amb l’esplendorosa força del solstici estival: «Mireu enrere, i avant; i amunt, i avall; i a l’un i a l’altre costat. Percaceu la llum, la saviesa, el coneixement. Deixeu volar en llibertat la pròpia consciència: entre l’ambició i la curiositat; el desig i la paüra; l’amor i la membrança. És Sant Joan. Mireu, mireu. Pertot arreu, mireu. Mireu sense por. Perquè només qui renuncia a mirar, admirar, fruir i saber la vida mereix convertir-se —oh, tristícia!— en infausta estàtua de sal.»

Noticias relacionadas

next