X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

el conte del dissabte

La iaia

14/04/2018 - 

La mare de ma mare –la iaia– era una dona de caràcter. Una persona amb molta empenta i coratge que es va fer respectar a l’escala, i a tot el barri també. Era tan sonada i coneguda la seua força que, fins i tot anys després de la seua mort, els del barri me’n parlen amb admiració. “M’a que és forta, la Senyora Sunsión!”. M’ho diuen així, en present, com si no s’hagués mort, com si res ni ningú poguessen acabar amb ella. De fet, de cara a la galeria, tot i haver mort, la iaia continua tan viva com el primer dia. En l’imaginari col·lectiu del barri la seua aura i influència continuen intactes, encara que fa anys que no la veuen.

Com que tenia el caràcter més bé tort, i el geni curt, ma mare no s’hi avenia. I tampoc el meu pare, amb el qual va establir una tanca de distanciament que, de mica en mica, es va convertir en una frontera infranquejable. Per això, quan es va fer vella, era jo qui la visitava i li feia algunes compres. Vivia en el mateix barri que nosaltres, a tocar de casa. A un pas lleuger, hi arribaves en deu minuts; quinze a tot estirar, si hi anaves passejant, sense pressa. 

Els meus pares van diferir les seues responsabilitats a poc a poc, fins a delegar totes les funcions que els eren pròpies en mi. Jo la visitava cada dia, en acabar els deures de l’institut. Hi anava de vesprada i me’n tornava a la nit, abans de l’hora de sopar. En un principi, ma mare la cridava per telèfon, per dir-li que hui tampoc no podia anar-hi, perquè tenia molta faena, però que li enviava el seu netet. I ma iaia ho celebrava amb un somriure que es podia percebre fins i tot a través de l’auricular: em preferia a mi, que no a la filla, entre altres raons perquè m’assemblava –“Eres cagat”, això em deia– al seu fill preferit, és a dir, al germà de ma mare, el meu oncle. Un germà sempre absent, per força major, perquè vivia en una ciutat llunyana.

El televisor era la seua manera de contactar amb l'exterior, la seua finestra al món

Totes les vesprades eren iguals. Jo entrava a ca la iaia sense tocar, perquè en tenia clau, saludava (Buenas...), li feia unes besaetes –ella, a mi, encara més– i m’asseia al seu costat. El televisor era la seua manera de contactar amb l’exterior, la seua finestra al món. Perquè amb les poques veïnes de la seua edat que li quedaven feia temps que havia partit palletes: “Senyora Sunsión, vostè es morirà abans que jo, perquè està molt delicà i té molt mal caràcter”, li deia la senyora Adela. I ma iaia contestava: “Se’n vaja a fer la mà, senyora Adela!”. (És increïble. Ara que la iaia és morta, la senyora Adela ha arribat als 104 anys! No és mentida. Tenia raó, la dona.)

A la saleta d’estar, la meua iaia seia a la seua butaca, que havia adoptat ja la seua empremta, i jo en l’altra, a la qual mirava d’emmotlar-me tant com podia, perquè era rígida i summament incòmoda. Al cap d’una llarga estona d’estar asseguts tots dos, quasi sense parlar, suportant el volum desorbitat de la televisió (ma iaia estava sorda com una rella), s’alçava i em feia, tant si volia com si no, el berenar: llet amb Cola-Cao i galetes María. Recorde que li agradava molt un programa de la televisió autonòmica: un concurs en què un presentador molt fi de parla, i alhora grassonet de cos, i calb, especulava entorn d’una paella convertida per art de màgia en una ruleta. Els diversos ingredients del plat tradicional valencià, la verdura i hortalisses (la tomaca, la bajoqueta, el garrofó, els fesols, la pebrera...) i la carn (el pollastre i el conill), li servien per a jugar a l’ambigüitat, i fer-ne bromes. Bromes que al·ludien deliberadament a un sexe primigeni i coent. Aquell home feia feliç la meua iaia. Jo m’exasperava d’avorriment, perquè les facècies eren sempre les mateixes, cada vesprada. I, tímidament, li suggeria: “Iaia, vols que canviem de canal?” I ella em contestava sense malícia, amb tota la generositat del món: “N’agafa totes les que vulgues, que en tinc més”, creient que em referia a les galetes.

Així era totes les vesprades. Quan no veia el concurs, posava les corregudes de bous. Jo aprofitava que feia becaetes per canviar de canal, però ella, no sé com ni de quina manera –potser en percebia el canvi de to– es despertava i m’impel·lia a restituir la “Fiesta Nacional”. I hi afegia: “Ara no toca Canal 9!”, referint-se al programa que jo havia triat d’amagatotis, que no era en realitat el del canal autonòmic propi, sinó el de “la Catalana”. (De fet, l’un i l’altre ella els confonia sovint, tot i que, més d’una vegada, em va assegurar que “català i valencià no són lo mateix”, perquè ella havia tingut un nóvio català... “I vos enteníeu, iaia?” “Clar! Ell parlava català. I jo, valencià.” “Ah, bo”).

Vaig saludar però no vaig obtenir resposta

No se quants anys vam passar així. Molts. És difícil de calcular perquè les vesprades eren tan semblants... Fins que un dia es va morir. Aquella vesprada, vaig entrar a ca la iaia, com sempre, sense tocar, rodant la clau. Vaig saludar (Buenas...), però no en vaig obtenir resposta. I me la vaig trobar més erta que us fust, arraulida a la butaca. Pareixia que dormia, com un angelet. Em vaig asseure al seu costat i vaig engegar la televisió, com si no hagués passat res. Vaig posar el concurs de la iaia. I, en acabat, els bous. Vaig eixir a comprar i, en tornar, em vaig fer el berenar: llet amb Cola-Cao i galetes María. Una mica més tard, abans de la posta de sol, me’n tornava cap a casa. No li he dit mai a ningú que la iaia és morta. Mai. Ni tan sols als meus pares. I totes les vesprades vaig a sa casa, a fer-li la visita de rigor. 

Es conserva molt bé. Para una miqueta eixuta i prima, com si fóra una moixama de primera o un pernil ben curat. Jo la pentine un poc i la perfume per damunt damunt, per sobre la roba, que també ha quedat encarcarada com un rabe. De tant en tant, però, li ix com una mena de cosa de l’orella (deu ser un corcó o una estisoreta). És l’únic que em preocupa. L’únic entrebanc que em rossega realment la consciència.

Noticias relacionadas

next