X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

café del temps / OPINIÓN

La Colleta

21/07/2018 - 

Ho fem un parell de voltes a l’any: al Nadal i a l’estiu. I dijous va tocar la convocatòria estival. Tots els qui podem, de «la Colleta», ens ajuntem al voltant d’una taula per a menjar, beure, conversar i recordar. La Colleta, naturalment, és un grup de WhatsApp: el dels amics i les amigues del temps d’estudiants, en què assaboríem amb gloriosa inconsciència la felicitat dels dies —i bevíem goludament la bohèmia de les nits.

Teníem una intensitat i una avidesa que només resulta possible dins d’un cos de vint-i-tants anys. «T’ho notes. Quan tens vint, vint-i-cinc o vint-i-vuit anys, t’ho notes!», li vaig sentir dir una volta al novel·lista Víctor Labrado, en una entrevista de ràdio. I és veritat: té raó. «T’ho notes...» Per això, convé saber viure amb intensitat els vint, els vint-i-cinc o els vint-i-vuit anys: perquè la fam de món que «et notes» a tal edat, difícilment es torna a sentir més avant.

Els qui integràvem «la Colleta» —a gosades vida!— hi vam fer la que vam poder: estudis, treballs, tertúlies literàries, coneixences, lectures, converses, confessions, sopars, enamoraments, nits infinites, rialles, revistes, festes, balls... Teníem la clara consciència que, com deia el poeta, tot estava per fer i tot era possible —si érem capaços de desitjar-ho amb suficient intensitat. I, en qualsevol cas, havíem aprés que no hi havia pressa ni urgència per a assolir el destí. Havíem llegit allò del «carpe diem» horacià, i ens sabíem de memòria els bells i savis versos de Kavafis, exquisidament musicats per Llach: que convé portar sempre al cor la idea d’Ítaca, i pregar que el viatge siga llarg; ple d’aventures, ple de coneixences; amb moltes matinades per a entrar en ports que els ulls ignoraven, i anar a ciutats per aprendre dels qui saben, etc.

A això, exactament, ens dedicàvem en aquells anys de la joventut esplendorosa: a inflar veles i encetar viatges il·lusionats cap a les platges de la felicitat —que ens atrevíem a imaginar. I cada dia encetàvem singladura disposats a viure noves aventures, noves coneixences; a travessar nits i percaçar matinades; a fondejar ports de plaers inimaginables. I a aprendre, dels qui els sabien, els secrets de la fascinació i la curiositat: a Alacant, a València, a Barcelona, a Girona, a Londres, a París, a Udine, a Altea...

Dijous, dic, ens vam ajuntar els amics i les amigues de la Colleta a casa de Carles Matarredona. En la convocatòria d’enguany hi va haver absències grans, però, a més de l’amfitrió Carles —i els seus fills Pol i Laia—, hi van acudir persones que sempre he estimat i estime, i amb qui últimament només coincidisc de Pasqua a Rams: Anna i Leo, Mila, Luigi, Sussi, Maria, César i Conxa. Hi vam trobar a faltar Xussi, Leandre —Arnau i Queralt—, Imma, Jordi —Estel i Ada—, Carles, Patri, Tere...

El cas és que, a l’hora del café, Carles va agafar el comandament de la televisió del saló i va anunciar: «I ara vull que el Borja mire açò. Ho vaig veure i em vaig dir: “Xe! Això li ho he d’ensenyar al Joan!”» Amb entrenada perícia en el control del comandament, Carles va anar canviant els canals i les aplicacions digitals de la gran tele del saló, fins que va aconseguir connectar amb no sé quina funció que permetia visualitzar no sé quins capítols d’un bon repertori de sèries de culte:

—És que em vaig enganxar molt a esta sèrie, saps? És genial: The affair. I mira què em vaig trobar en el tercer capítol de la tercera temporada...

Carles prem el botó corresponent, i s’executa l’arxiu audiovisual corresponent: just a partir del minut i el segon que tenia marcat i preparat. En la imatge apareix una xica dins d’una biblioteca, amb una gran lupa, investigant un document antic que, segons el diàleg amb el bibliotecari, resulta ser el text de l’obra medieval Escacs d’amor.

—I ara sabràs! —em diu Carles, feliç i pletòric amb la troballa—. Mira!

Amb el comandament ix del tercer capítol de la sèrie i, sempre dins de la tercera temporada, localitza de seguida una altra seqüència, aquesta vegada en el capítol desé. En aquesta nova escena, la investigadora conversa amb un home major, dins d’una habitació d’hospital —o potser dins d’una residència— precisament sobre el mateix text medieval, Escacs d’amor, que sembla que té una certa importància en la trama.

—És que ell té Alzheimer... —aclareix Carles—, però ací té un moment de lucidesa, i pot parlar amb ella sobre la investigació del text medieval Escacs d’amor. Ostres! Ho vaig veure i de seguida me’n vaig recordar de tu, i d’això que em vas contar, que Escacs d’amor era una obra en valencià, de la València del segle XV: amb la primera partida d’escacs de la història, que podríem dir que el joc d’escacs és un invent valencià... Xe! I ara va i em trobe que en la sèrie fan passar el text com si fóra de la literatura medieval francesa! I em dic: això li interessarà al Borja...

Li vaig agrair a Carles el fet d’haver recordat la vella conversa que es vau que vam tindre sobre Escacs d’amor i que —la veritat siga dita— ara mateix sóc incapaç de recordar. I li vaig regraciar, igualment, el gest de mostrar-me els passatges de la sèrie creada per Sarah Treem i Hagai Levi en què la referència al text medieval Escacs d’amor es fa explícita, per bé que inopinadament atribuïda a l’àmbit cultural francés.

Addicte com sóc —per pur vici, i a pesar de les incompetències totes— al joc d’escacs i als papers medievals, sempre m’ha semblat un enorme privilegi —cosa de no creure!— això de tenir, dins mateix de casa, en la pròpia tradició literària, autèntics miracles textuals com el Tirant lo Blanc, el Llibre dels fets, el Curial e Güelfa, Ausiàs March, Joan Roís Corella, Jaume Roig, Francesc Eiximenis, sant Vicent ferrer, sor Isabel de Villena, Jordi de Sant Jordi i tutti quanti.

D’altra banda, les infinites fantasies de cada partida d’escacs m’invoquen una màgia difícil d’explicar. Ningú que haja jugat mai als escacs —que hi haja jugat regularment, vull dir: amb un mínim de dedicació— no se’n podrà abstraure per sempre mai més de la seducció addictiva que exerceixen sobre la ment humana. Tan ric, fascinador i ben fet és el joc dels escacs que ni els totpoderosos ordinadors no n’han aconseguit extirpar encara, per complet, l’emoció, la creativitat i el secret infinit de les combinacions imprevisibles. I sí: efectivament, el joc dels escacs modern, tal com ara el coneixem, resulta que és un invent valencià; un producte més de la refulgència —literària, econòmica, política i cultural— del segle d’or valencià.

Fet i fet, Escacs d’amor, de Francesc de Castellví, Narcís de Vinyoles i Bernat Fenollar (nascut, per cert, a Penàguila), és una obra fascinant, que revisada amb un mínim de perspectiva històrica, ens deixa bocabadats, amb els ulls quadrats, de pasta de moniato. El text, amb 576 versos farcits de simbolismes sensacionals, s’ha pogut datar —es diu fàcil!— l’any 1475: l’any en què es va produir a València l’alineació dels planetes Venus, Mercuri i Mart («per conjuncció e influència dels quals fon inventada»). A part de constituir una complexa disputa poètica al·legòrica entre Castellví i Vinyoles amb Fenollar com a àrbitre, la composició és —hi insistim: poca broma— el primer text del món en què es documenta una partida del joc d’escacs modern, tal com ara el coneixem, amb els moviments complets de la reina, i etc. Però qui ho sap, això? Quatre de les ulleres? Podríem imaginar com se n’hauria vanagloriat qualsevol altra cultura normal, amb un tal protagonisme?

Sí... Podem imaginar-ho ara: amb relativa facilitat. Perquè fins i tot en les sèries americanes sembla que s’hi pot documentar un joc de ficcions en què Escacs d’amor figura que és un text medieval... francés (i no valencià, com ho és en realitat)!

 

—Mira: mira això... —em diu Conxa. I amb el cap i la mirada assenyala en la direcció dels xiquets, els nostres fills que riuen i juguen a cartes, divertidament, junts, ben avinguts. Pol, Laia, Joan, Maria, Aitana...

—Quina felicitat, no? Però mira que són guapos! Veus? Ara els toca a ells...

—Sí... —assenteix, Conxa.

Però amb els ulls plens d’aigua hi afig:

—Saps? Li ho vaig dir a Imma... Mentre puga vull que els nostres fills continuen ajuntant-se i coneixent-se. Ni que siga una volta a l’any. Però que es coneguen, i que vegen el bon rotllo que vam tindre, de germanor incondicional. Ara que ella ha faltat, els veig jugar, els xiquets i... Xe! Que és com si continuara en ells la nostra amistat, la nostra alegria, la nostra complicitat. Això: que vull que es coneguen. I ja està! I que em fa molt feliç veure’ls junts, i que facen tan bona lliga...

No ho sembla, però Conxa, la dona forta, és, en veritat, una sentimental. És sobretot per ella que ens ajuntem, al Nadal i a l’estiu, quan ve d’Astúries. I per poc no em fa vindre també a mi un tel d’aigua al ulls. Perquè, en efecte, l’esplendor dels fills enjogassats era tan bell i evident que punxava i feia mal per contrast amb el dolor dels anys irrecuperables, el temps perdut i l’absència imposada.

—Saps? Sempre estàs a temps de fer nous amics i viure experiències noves. Però els amics «de tota la vida» no es poden improvisar. Passa com amb la família: és la que és. I sant Sacabat. Els amics amb qui pots compartir records de quan tenies vint anys —els amics gran reserva— són insubstituïbles!

Mentre els majors filosofàvem, xarràvem, ens enyoràvem o ens reiteràvem amb dubtosa convicció en allò que «I la part millor encara està per vindre!», els xiquets continuaven entretenint-se, rient i travant amistats. Eren ells, els qui hi feien ara colleta, primer a la piscina i després dins la casa de Carles, Pol i Laia. I no sé per què, la imatge d’aquella colleta alternativa, infantil i adolescent, em va portar a pensar en l’oportunitat que ells potser també tindran, imminentment, d’inflar veles i encetar viatges il·lusionats —cap a les platges de tota la felicitat que s’atrevisquen a imaginar. Ho pense, i creue els dits perquè també ells puguen portar sempre al cor la bella idea d’Ítaca. I que tots els dies enceten singladura disposats a viure noves aventures, noves coneixences; a travessar nits i percaçar matinades; a fondejar ports inimaginables. I a aprendre, dels qui els sàpiguen, els nous secrets de la fascinació i la curiositat que la civilitat anirà construint dia a dia en aquells llocs i ciutats on els seus passos els portaran, etc.

Qui sap si un dia potser se sentiran seduïts també ells pel joc dels escacs, i pels papers —i els versos, i la història, i les idees, i els jocs, i els sentiments— del temps passat. I s’ajuntaran en colleta, ni que siga un parell de voltes a l’any: al Nadal i a l’estiu. I es regalaran escenes reveladores de sèries, pel·lícules i records. Potser ells podran aprendre, molt millor que nosaltres no vam aconseguir aprendre, que el joc dels escacs —com la política, la literatura, la convivència i les formes de la cultura— és un joc d’estratègies. I que, com a valencians —ai!—, convindrà que hi esmercen bones dosis d’intel·ligència per a esquivar l’escac i mat. O per a guanyar alguna partida de tant en tant...

Perquè la bona qüestió és que, amb la indecent ideologització de la justícia i la depravant judicialització de la ideologia a què assistim —no sé què fa més feredat: si els polítics que desnaturalitzen la política instrumentalitzant els jutges, o els jutges que desprestigien la justícia per mor de la tendenciositat política—, el nostre món pot fer-se increïblement injust, absurd, totalitari, despòtic, monolític i irrespirable. La cosa no és que siga preocupant: és que comença a fer feredat. I enmig de tanta confusió només em consola una certesa: que els nostres fills, en l’avenir, dins (o fora) de la colleta de què vulguen formar part, tindran l’oportunitat de bregar per la il·lusió d’un món millor: més plural, més sensible, més curiós, més igualitari, més respectuós amb la diferència, més solidari, més creatiu, més lliure i més ric. Perquè sembla clar que, per més que en aquell temps enyorat de la Colleta el vam voler somniar ideal, el que els deixarem en herència, del tot perfecte —perfecte del tot—, crec que no ho serà...

Per cert... Com era la continuació del poema de Kavafis musicat per Llach, que tant agradava a Imma Contrí? Ah, sí! «Més lluny, heu d’anar més lluny / dels arbres caiguts que ara us empresonen, / i quan els haureu guanyat / tingueu ben present no aturar-vos. / Més lluny, sempre aneu més lluny, / més lluny de l’avui que ara us encadena. / I quan sereu deslliurats / torneu a començar els nous passos. / Més lluny, sempre molt més lluny, / més lluny del demà que ara ja s’acosta, / I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.» Pensant en ella no puc deixar d’evocar les paraules que Bernat Fenollar, de Penàguila, va escriure en Escacs d’amor, l’any 1475, i que Carles Matarredona em va fer recordar dijous, en la reunió estival de la Colleta amb l’anècdota de la sèrie The Affair: «La dignitat a l’ànima és unida, / i la honor viu molt més que la vida.»

next