X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

S’APROPA EL DESERT / OPINIÓN

Jo no sóc un racista anònim…

14/06/2018 - 

Qui vol saber qui som? A qui l’interessa fer servir els micròfons dels nostres telèfons per saber quin partit de futbol estem veient al bar, on pensem anar de vacances amb la parella, els amics o en pla singles, o si els espagueti ens agraden més amb pesto verd o encarnat. No som ningú, som, a desgrat del que molts i moltes persegueixen, persones anònimes. O no? Es pot ser anònim i tindre conflictes amb la Hisenda Pública, però és incompatible compartir adjectivació amb Hisenda, sent persona ídem. 

Les maquinetes estes que ens espien, que envien les nostres dades a bases deles quals no hem tingut l’oportunitat de fer ús dels coneguts drets ARCO (accés, rectificació, cancelació i oposició), que són capaces de creuar dades per saber l’any que et vas fer el longui i vas ignorar que les empreses han de tindre activitat per poder fer ús dels seus beneficis fiscals, les maleïdes maquinetes que ens controlen i li donen munició als nostres enemics, són les mateixes maquinetes que han permés que periodistes a bord d’un vaixell carregat de persones que fugen de la misèria i la mort, puguen exercir la seua faena de donar veu a qui no la té, unes de les funcions centrals del periodisme. Que en viu i en directe, mitjançant els telèfons mòbils i la xarxa tan complicada de controlar, que no impossible, expliquen al món la realitat del que està passant.

I esta realitat no és descriure uns fets en brut, amb una asèpsia que molts voldrien, perquè això els permetria de controlar el discurs i fer servir les cròniques només com una cita a peu de pàgina, sinó la “veritat del que és real”, la que posa els fets en context, la posició del vaixell als mapes, dels mapes en la geopolítica, la geopolítica en el decurs vital de les persones. Les maquinetes permeten que una periodista enmig de la mar Mediterrània deixe de ser anònima, que les seues paraules entretallades treguen de l’anonimat a 629 persones amuntegades en un espai reduït, sense la possibilitat de la lírica de Los premios de Cortázar, però sí de l’èpica de l’Èxode de León Uris.

I de l’anonimat comencen també a sorgir veus amb queixals, veus d’aquelles que es queixen dels actes de bona voluntat, i que el seu ideari no els deixa entendre com a motors de la vida pública. Ni de la privada, imaginem. I els imaginem al seu cau, tirant foc pels queixals esmolats, i de baixos instints com a manual d’estil. Els d’”alguna cosa haurà fet” etzibat a les dones agredides. Els de “s’ha de treballar i deixar de queixar-se”. Els de “si estan creant treball, deixeu que ocupen tota la via pública amb taules i cadires, que per això està”. Els de “per què no els fiques a ta casa, eh?”. Eixir de l’anonimat del cunyadisme (promet algun dia fer un article reivindicant la figura del cunyat i la cunyada de categoria, palabritadelniñojesús) per agafar lloc a colzades en l’elit troll. 

Deixar de ser anònim per uns moments. Gaudir dels 15 minuts de glòria warholians. Demostrar que saps el que els pobres ignorants dels altres no saben. A l’altra banda, els 629 que volen deixar de ser 629 cossos anònims, d’engreixar les estadístiques de víctimes d’una mar de vida i mort, de tindre els seus segons de glòria, somrient a una càmera, mentre posen en terra ferma els peus ferits per les caminades, el salnitre i la intempèrie. 

Des de fa uns dies hi ha tota una carrera per eixir de l’anonimat, per prendre posicions en una cursa electoral que haurà de decidir quin tipus de societat som. La llibertat humana és un enigma i de vegades fa que la humanitat siga incapaç d’actuar amb responsabilitat. El mal està a l’aguait.


[És la meua obligació l’atribució d’autoria de la imatge que encapçala este article, però m’ha estat impossible trobar a qui l’ha feta, amagada sota la màsquera anònima de l’autoria col·lectiva, de l’imaginari de la modernitat. Deixe pendent la menció d’autoria fins que esta siga pública. Gràcies.]

Noticias relacionadas

next