El nas de pallasso em fa mal

Era un d’aquells dinars de Nadal, pre-Nadal o post-Nadal, un dinar familiar multitudinari, abundant i ple de sorpreses culinàries. Un dinar de molt bon rotllo. Un dinar d’aquells que acabes una mica enfitat, en l’hora que els nanos presents ja comencen a passar més temps dempeus que asseguts, i la plata de postres regalima xocolata fosa per damunt de les restes escarxofades d’eixa fruita que et provocaria un xoc anafilàctic només de tastar-la amb la punta de la llengua.

I en algun dels moviments derivats de la sobredosi de sucre i cacau de la canalleta, el teu fill, o potser la teua neboda, li etziba una puntada de peu a alguna cosa que et colpeja el turmell. Res, alguna cosa dura, però sense pes, que no et fa mal, però que et sorprèn. Abaixes la mirada, no distingeixes bé. Acotes el cap en el moment just que un cambrer intenta dipositar sobre ell un capell mexicà d’aquells de coloraines, o un de xinés, ja no recordes bé l’origen ètnic del menjar. La curiositat pot i acabes de quatre grapes sota la taula, com si en voltes d’un dinar de Nadal fora una boda, trobes el que t’ha colpejat el turmell, l’agafes amb tres dits, índex, cor i polze de la mà dreta i te’l quedes mirant amb cara de sorpresa: un nas de pallasso.

Restes d’una bossa de cotilló? No recordes que en cap de les que durant estos dies vas trafegant n’hi haguera. D’un espectacle d’aniversari per menuts? Ni veus l’espai, ni trobes que siga de molt bona qualitat, com per pertànyer a un professional. És de plàstic dur, molt dur, molt poc flexible, amb la fenedura per a ficar-hi el nas una mica estreta. Prems amb força dalt i baix i mires d’entaforar-te-la. Fa una mica de mal i penses que és cosa del teu tros de nas. Aguantes poc amb ella, perquè ets una mica agoniós amb això de la respiració. Mires de traure-la i tornar-la a posar, i cada vegada el fil de la part de la fenedura et fereix una mica, perquè és dur i esmolat. Què difícil és ser pallasso, reflexiones. En acabant, com no pot ser d’una altra manera en estos temps de narcisisme autofotogràfic, agafes el mòbil i et fas un selfie amb ell posat. Un nas vermell i un mig somriure que et deixa una mica cara d’embacorat. Però cofoi de la fila que fots, la deses al carret del telèfon, i l’oblides.

Fins que uns mesos més tard t’assabentes que un nas de pallasso pot esdevindre en arma de destrucció massiva de l’honor d’aquells que el tenen com a Principal Divisa. I clar, com que una volta perdut, no es torna a retrobar mai, com diu el seu propi lema, a costa de l’honor perdut què millor que fotre-li unes quantes mastegades ben a prop de les gònades al pallasso que amb el seu puto nas roig ens ha volgut deixar en ridícul. I com de paso, picotaso, la justícia li dóna cobertura a l’ofensa i mira d’empresonar el malfactor… armat amb el seu nas de plàstic (bé, potser el seu siga una mica millor, més suau, més ponedor, que s’hi va estar plantat amb ell bona cosa d’hores).

El 20 de setembre de 2017, el regidor de Cultura de Sant Joan de Vilatorrada, Jordi Pesarrodona,  esgrimint en el seu nas desobedient una bola vermella, va fer mofa de la realitat, com a bon pallasso, inconscient de què estava relliscant per una pendent d’odi i resistència a l’autoritat. De moment la jutgessa només l’acusa d’un delicte de desobediència, només.

I jo ara tinc por de si el meu gest de guardar la foto subersiva no es pot interpretar també com un acte de desobediència, odi i resistència a l’autoritat. Així que: obrir carpeta de fotos; obrir àlbum de Totes les fotos; seleccionar foto amb nas de pallasso; enviar a paperera; eliminar; eliminar immediatament, però abans…