X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

Sigueu bons i llegiu

El ferrocarril subterrani fa de la metàfora, realitat sobre rails, de la mà de Colson Whitehead

El premi Pulitzer 2017 va reconèixer la fabulació de l'esclavitud; ara arriba edició en català i castellà 

26/02/2018 - 

ALACANT. El "Ferrocarril subterrani" (Underground Railroad) era una metàfora, el nom en clau amb què es coneixia al segle XIX la xarxa de resistència dels esclaus negres arribats a les grans plantacions dels estats confederats del sud, una xarxa de solidaritat que va permetre crear rutes secretes i cases de seguretat, per les quals, en la dècada que va de 1850 a 1860, s’estima que van passar vora 100.000 persones que fugien cap als "estats lliures" del nord i el Canadà, on la província d’Ontàrio va esdevindre "terra promesa".  L’Amèrica del Nord que estava generant el model de comerç contemporani, basat no només en el control dels mitjans de producció, sinò en l’explotació de les unitats de producció i la distribució desigual de la riquesa, en favor de l’acumulació el capitals.

L’any 2016, l’escriptor i professor universitari Colson Whitehead convertia la metàfora en realitat, almenys en la realitat indiscutible de la fabulació, publicant una novel·la amb aquest nom exacte, The Underground Railroad, amb la qual guanyava el National Book Award el  2016, i el premi Pulitzer d’obres de ficció el 2017. El setembre de 2017, la barcelonina Edicions del Periscopi publicava la versió traduïda per Albert Torrescasana, el gener de 2018 ja anaven per la 3a edició. En paral·lel, el segell Literatura Random House publicava la versió en castellà, en traducció de Cruz Rodríguez Juiz.

En origen, la tria del nom clau deixava constància de la importància que el desenvolupament de les vies ferroviàries van tindre en allò que es va denominar la conquesta del Far-West, d’aquell Oest Llunyà esdevingut quimera possible, i que en realitat va suposar la massacre dels autòctons pobladors de les estepes, i la seua substitució per un grup exògen que amb el pas dels segles, ha esdevingut una de les identitats més sòlides dels Estats Units d’Amèrica del Nord, l’afroamericana.

El ferrocarril suposava no només una potent figuració, sinò una rica terminologia que servia per mantenir l’aparença d’una conversa sobre pelegrinatges pel nou territori, que demanava tota una hermenèutica per desencriptar el discurs: els "agents" o "pastors" eren els que ajudaven els esclaus a trobar el ferrocarril, els "conductors" eren els guies, les "estacions" eren els amagatalls, els "caps d'estació" eren els que amagaven els esclaus a les seues cases, els "passatgers" o la "càrrega" eren els esclaus fugitius, els esclaus obtenien un "tiquet", els "accionistes" eren els financers del ferrocarril,  i a l’igual que als himnes de l’Evangeli, les "rodes seguirien girant").

Amb tota aquesta iconografia, i la memòria dels seus avantpassats rera cada lletra, Whitehead construeix una road movie, un gènere també produndament arrelat en l’imaginari narratiu nordamericà, en la que Cora, una jove esclava d’una plantació de cotó de Geòrgia, que ha heretat la força de l’àvia Ajarry i el tarannà remugó de la mare Mabel, decideix dir que sí a en Caesar, i mamprendre la fugida a la desesperada, fent servir el "ferrocarril subterrani", un mitjà de transport clandestí, inspirat en aquella xarxa de solidaritat que ha transcendit en els papers. Noms i llocs se succeeixen, en capítols alterns: Ajarry, Geòrgia, Ridgeway, Carolina del Sud, Stevens, Carolina del Nord, Ethel, Tennessee, Caesar, Indiana, Mabel, El nord.

La prosa de Whitehead gaudeix del do de l’oralitat, de la subjugant fascinació per anomenar els territoris de la intimitat, per crear llocs en la memòria que només poden ser visitats en la relectura.

"Els pirates de Dahomey van segrestar primer els homes i, durant la lluna següent, van tornar al poblat de l’àvia a buscar les dones i els nens, i els van conduir engrillonats i per parelles fins el mar. Quan l’Ajarry va veure l’obertura negra de la porta, va pensar que en aquella foscor es reuniria amb el pare. Els supervivents del poblat li van dir que quan el seu pare no havia pogut seguir el pas de la llarga marxa, els negrers li havien esclafat el cap i havien deixat el cos al marge del camí".

Aquest fragment de la primera pàgina de la novel·la ens transporta al lloc de la ignomínia, a l’arrel d’un dels dos fets històrics que, junt amb la Shoah, l’Holocaust jueu de la primera part del segle vint, han destrossat qualsevol intent de creure en la innocència de la Humanitat.

El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead demostra que es pot fer alta literatura, sent no només políticament correcte, sinò políticament resistent, i que a més, provoque una total síndrome del lector i la bulímia d’una pàgina més, fins que l’imsomni permet llegir les darreres reflexions de la Cora.

next