X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 23 de septiembre y se habla de perfecto palacio CEV alicante Turismo congresos benidorm

Mar i Muntanya (89) / OPINIÓN

D’urticàries a la mar: meduses

19/06/2018 - 

L’aparició altre cop d’un tipus de medusa especialment perillosa pel seu verí a algunes cales del nostre litoral ha posat en alerta no només als banyistes sinó també a les autoritats locals. Aquest tipus d’animal invertebrat format gairebé en la seua totalitat (un 95%) per aigüa és un dels habituals en aquesta gran piscina natural cada vegada més calenta que és el nostre Mediterrani. 

A qui no li ha picat alguna vegada una medusa? Qui no ha sentit la seva urticària? Qui no li ha agafat una miqueta de por i, també perquè no dir-ho, de fascinació? Són espècimens especialment bells i magnètics tal i com ens recorda la mitologia grega. La meua atracció cap a elles va néixer en visitar l’aquari de Monterey, a la Baixa Califòrnia, en el que havia estat una antiga fàbrica de conserves de sardines a tocar del Pacífic. Una exposició de ‘jellies fish’ que em va aclaparar. Formes antigues de vida, quina d’elles més deslumbrant, més misteriosa, més diferent. Ací més aprop, a l’Oceanogràfic de València, també podem descobrir exemplars i espècies de tot el món. 

Medusa, una de les tres germanes Gorgones, la més bonica i la única mortal, la que en mirar-te fixament et deixava completament petrificat, qual estàtua de pedra. La de cabells salvatges copats de serps. La que dóna nom a aquesta espècie de cos gelatinós i semitranspartent, amb forma de campana o casquest i envoltada de tentacles urticants. Amb colors i textures diverses i amb un contacte a la pell que pot arribar a produir una forta irritació semblant a la de les ortigues. No sempre. No totes. Cal avisar. 

Per cert, que la medusa és un cndari, que ve del grec Knide, que vol dir ni més ni menys que ortiga, com la planta herbàcia que trobem entre runes, terrenys i bancals abandonats a terra ferma, i que també al contacte amb la pell produeix picor e irritació.

Tot i que les coneixem de sempre, de veure-les mortes a la riba del mar, o ben vives  pul·lulant al voltant nostre mentre amb la por a la boca interrompim el bany o busseig i mirem d’eixir amb celeritat a la superfície, les meduses en realitat són unes grans desconegudes. Ni tan sols sabem els seus noms.

L’altre dia em vaig assabentar que la més perillosa que s’ha detectat al nostre litoral s’anomena caravel·la portuguesa (‘phylasia phylasis)’, ja que la part que li sobresurt per damunt de l’aigua s’asembla a un tipus antic de vaixell lusità, conegut també com ‘vela llatina’. Es veu a més, que aquest espècimen no és una medusa de per se, sinó un compendi o colònia d’organismes diferents i que el seu verí és molt tòxic i fa molt de mal. De fet quan  quan van divisar dues a la Cala Pinets i la platja de la Fustera a la costa de Benissa, es va decretar per precaució la prohibició del bany fins a la seua captura. També es va fer una batuda per veure si en trobaven més.  No eren les primeres de l’any. Eixa mateixa setmana havien aparegut dos més a Moraira, obligant també al tancament per un dia de Les Platges, El Portet i L’Ampolla. Al mes de maig a Calp també van fer aparició. I més al nord, a Xàbia i Dénia també es varen deixar veure d’altres espècies menys perilloses tot i que molt urticants, com la Pelagia noctiluca o medusa clavell, que a més és luminiscent. Aquesta a diferència de la caravel·la portuguesa, que és una espècie invasora, és una medusa característica de la nostra mar. A l’igual que l’Aequorea foskalea, també del Mediterrani, que pels que no ho sapiguéu és inofensiva pels humans. És a dir, no pica.

Foto: Oceonogràfic

Ja veieu a l’estiu sempre hi ha històries de meduses que contar. I de xiquets que les arrepleguen a voramar. Entre el calentament de l’aigua i la contaminació cada vegada en tenim més. Només ens falta fer com els japonesos, xinesos i coreans, que utilitzen algunes espècies per a menjar. 

next