X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

S’APROPA EL DESERT / OPINIÓN

“Desidia, aah, aah, al borde del mar…”

11/01/2018 - 

A vore, per a què voleu un edifici vell, si es pot enderrocar i aplanar com si no haguera existit mai, i al damunt es pot alçar un de nou, amb l’estètica que el racionalisme de modernitat atemporal que ens va llegar l’estimat Mies Van der Rohe?

Aquests darrers dies les xarxes il·licitanes van que bullen d’indignació per l’imminent enderrocament d’un edifici “amb pinta d’antic” que hi ha a tocar de la zona de la vila murada, a la plaça dels antics sindicats, on encara rau l’edifici racionalista, quasi d’arquitectura de l’antiga RDA i el seu funcionalisme estratègic d’economia centralitzada, del sindicat UGT.

L’edifici en qüestió és la façana principal de l’antiga seu de Riegos el Progreso, una associació de repartiment d’aigües, activitat ben autòctona, tractan-se d’una zona productora de gènere hortofrutícola, deficitària del líquid element. L’empresa es va posar en marxa l’11 d’abril de 1906, a espenta del perit industrial Ernesto Martínez Riviere, amb el nom de Nuevos Riegos El Progreso S.A. Martínez Riviere va vore les possibilitats de creixement del camp d’Elx si es dotava de l’aigua necessària als seus agricultors, fent servir com a “pou” els assarbs del riu Segura, aprofitant les noves tècniques d’elevació per motors. La seu de l’empresa es va situar a l’adreça on encara continua, 112 anys més tard, al número 5 del carrer Empedrat. Cosa estranya, mentre per aquest costat l’edifici és un més de la contornada, sense cap mèrit arquitectònic especial, a la seua esquena es va obrir, uns anys més tard, el local de subhasta d’aigua, una molt antiga tradició que es va mantindre fins a començaments dels any 80 del segle XX, on la demanda d’aigua va abaixar tant que es va tancar la sala, deixant en el record la figura del posador d’aigua i els seus “hi ha qui vulga dir” i “hi qui diga més” per ajustar els preus de venda, de manera semblant a com encara es pot sentir en algunes llotges de peix.

Les persianes de les tres grans obertures, la porta principal i les dues grans finestres que la flanquegen, es van abaixar i ja mai més s’han tornat a vore pujades, acumulant durant més de trenta anys la crosta de contaminació que li ha donat una estètica d’abandonament i decrepitud. L’any 1997, després d’uns comptes anuals amb 26 milions de pesetes de beneficis, la societat va vendre la sala de venda d’aigua per un total de 40 milions de pesetes, doblant amb aquesta transacció immobiliària el montant dels seus beneficis per l’activitat principal, activitat que amb els anys ha derivat de la venda per a l’ús de regadiu a la venda d’electricitat a Iberdrola.

Durant vint anys, els nous propietaris s’han estat pensant què en feien d’aquest espai singular, espai que per raons no del tot comprensibles, ha entrat a formar part mai del registre d’Edificis Protegibles, ni en cap menció especial al Pla General d’Ordenació Urbana. La legalitat és la legalitat, però no sempre és justa. 

Però la justícia no casa massa amb el que els elxans pensen del seu passat industrial i obrer. Com ja deia per aquestes finestres en escrits anteriors, el terme obrer està proscrit del Nou Pensament de la modernitat, i l’arqueologia industrial és una disciplina proscrita en la reivindicació urbana, molt centrada en Dames, morruts i cants a la Marededéu.

Si a la ciutat hi ha un exemple d’ús i recuperació d’aquesta història industrial, emprenedora i treballadora, és el fet de què el col·legi Candalix encara mantinga les seues dependències educatives en les instal·lacions, molt o poc acondicionades, de l’antiga fàbrica, mantenint els seus elements arquitectònics identificatius, façana i finestres incloses. En els darrers anys, cada vegada són més freqüents els comentaris entre la comunitat escolar, pares i mares especialment, que demanen l’enderrocament d’aquesta antigalla, i que facen al damunt un col·legi com Déu mana. Molt explicatiu això de “com Déu mana”, l’ésser omniscient devia ser el comptable de Ciegsa.

Gaspar Jaén i Urban, en el seu llibre sobre la arquitectura de La Vila i el Raval d’Elx, ja feia esment d’algunes malifetes al patrimoni arquitectònic il·licità, com aquell palau valencià barroc que a prop de l’Ermita de Sant Sebastià, s’alçava entre els carrers de la Fira i el carrer Major de la Vila, la “Casa dels Ferros”, que a finals dels anys 60 fou derrocat de manera il·legal, no quedant constància de cap mesura punitiva de la corporació d’aquell moment, però sí que l’any 1971 obligava els propietaris a “derrocar del tot l’edifici i a netejar les runes del solar”.

Valencianitat i obrerisme, dues característiques que sembla no agraden en la construcció de la memòria urbana d’Elx. El tema de l’arqueologia industrial o l’arquitectura autòctona, millor deixar-ho per als alcoians, els valencians o, fins i tot els alacantins. Ells sabran per què volen recuperar coses com la Fàbrica de Tabacs o la Refineria la Britànica, “en lo bé que quedarien unes oficines o un parc per a gossos”.


Noticias relacionadas

SA CASA ÉS TA CASA 

Sant Josep: l’antic convent que amaga el ‘disc dur’ d’Elx

Por  - 

El convent franciscà es va reciclar primer com a hospital i des dels 80 acull la matèria gris de la ciutat: la Biblioteca Central, l’Arxiu Històric elxà i un centre d’investigació sobre Miguel Hernández. Al sud d’Elx, laberints de prestatgeries s’enfilen entre un claustre renaixentista i una església barroca formidable

next