X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

S'APROPA EL DESERT / OPINIÓN

De què t’has disfressat?

2/11/2017 - 

Qui no ha sentit parlar de la religió cristiana, concretament de la seua secta catòlica, com d’una religió sincrètica? L’assimilacionisme cristià, i el catòlic apostòlic romà en particular, ha plenat el seu calendari amb més festes manllevades –o adaptades- que de "pròpia creació", des de les dates de naixement i mort del seu fundador, coincidents amb mites anteriors o coetanis en el temps, com el de Mitra, el cicle de celebracions, que integra festes paganes que provenen del món agrícola i es remunten a la fixació sedentària, front a l’espècie nòmada, o tradicions més recents de mitologies "bàrbares", redissenyades i posades a disposició dels fidels fins a acumular un calendari festiu que ni el epicureïsme més extrem ha arribat a somniar mai. Ajuntes dos tòpics medievals com el vita brevis i el carpe diem i tens un devot cristià enganxat a una copa de vi i un pintxo.

Amb la secularització constant, i esperem sense retorn, de la societat, hem entrat en un període on la juxtaposició passa a ser molt sovint superposició, abandonant aquell bon rotllo del sincretisme religiós, en el que senyors amb llarga barba blanca, fent esclatar les costures del seu vestit de beguda edulcorada, comparteix nit amb el mític gall de Sant Pere, i cap problema, que el gall el tema regals no el té estudiat, té faena fins tard, i la logística funciona millor amb rens, trineus i elfs. Al capdavall hi havia un tal Sant Nicolau per aquí, tot i que els seus colors foren els de la tercera equipació del Fenerbahçe. Ara els nanos van a l’escoleta i quan s’apropa el dia H, tot el seu imaginari queda colapsat per les disfresses de bruixeta o zombie i  presència obsessiva del somriure de les carbasses, inquietant i contradictòria tradició aquesta, donada l’obsessió dels nordamericans per la salut dental. Amb les carbasses els valencians, tradicionalment, hem fet bunyols, coques, empanades, fogassetes, tonyes i pastissets com per omplir la panxa tot el dejú d’Advent.  Es faran grans i de Tots Sants, Difunts, la Nit de les Ànimes, la castanyada, els ossets de sant, els panellets, els bunyols de nata, crema o xocolata, no tindran ni la més mínima reminiscència, sobretot si tota aquesta producció rebostera hipercalòrica continua tenint l’oratge en contra.

I de remat, com es pot saber ara de què et pots disfressar a Halloween, i de què a Carnaval, perquè clar, entre els sincretismes religiosos del cristianisme estava l’assimilació del Carnestoltes pagà, que ja és una joia de disbauxa, gresca i alcohol. Els de la tradició protestant això els queda una mica lluny i per la nit H es poden disfressar del que els passe per la carbassa, però aquí comença a haver una confusió entre halloweentoltes i carnestolenweenteres. Zombie a seques ara, i zombie sexi al febrer? Recollons, és un senseviure això.

Amb totes aquestes cabòries al cap, després d’un molt dur dia de treball, em trobava al costat de l’andana del Tram, a l’estació subterrània de la Plaça dels Cavalls anomentats Luceros, la nit del 31 d’octubre, vora les 22 hores, molt cansat, pel que els arguments s’entortolligaven entre neurones socarrades i una saturació de bruixes, mitges negres, zombies que invocaven a crits el bat de beisbol tunejat de Negan, i carbasses de plastic de totes les mides i complexions, quan una epifania de dimensions bíbliques es va materialitzar al capdavall de tot de les escales  que davallen des del vestíbul principal fins a les andanes. Jesucrist davallava des de les altures, amb l’estàtica progessió de les escales mecàniques. De moment només a mig cos, el que deixava entreveure la barana metàl·lica, amb la seua mà posada lànguidament sobre el passamans mòbil.

La meleneta rossa i la barbeta retallada, la figura longilínia, la túnica blanca arribant a mitja tíbia, el mantell vermell creuant des del muscle esquerre fins al maluc dret, el sarronet de pell… potser els mitjons a sota de les sandàlies trencaren una mica la imatge bucòlica, però el posat desimbolt del xaval feia venir ganes d’amollar-li: xè, valent, la disfressa definitiva l’has clavada! Visca Halloween de Tots Sants!

Noticias relacionadas

next