Cànters moros

El passat dimecres, a poqueta nit, es va presentar a la Casa Bardín d’Alacant un llibre important: la Historia de Villajoyosa que el magistrat Ignacio Martí Miquel (la Vila Joiosa, 1848 – Barcelona, 1928) va començar a redactar el 1887, i que va ser revisar i ampliar posteriorment, entre 1919 i 1926. Es tracta d’un llibre que té al darrere una peripècia curiosa, gairebé novel·lesca, que gira al voltant dels dinou quaderns manuscrits que la senyora Rosa Feced Valero, viuda d’Ignacio Martí, va conservar amorosament mentre va viure i que, al final dels seus dies, va llegar al seu nét, Francisco de Urmeneta Martí. Aquest últim, per fi, va cedir l’any 2009 els originals a Vilamuseu, el museu municipal de la Vila Joiosa, perquè en gestionara la conservació, la investigació i la divulgació l’obra —cosa que finalment s’ha aconseguit per mor d’una acurada publicació a càrrec de l’IAC Juan Gil-Albert. 

Per a tenir una idea de les dimensions del treball, i dels esforços invertits en l’edició —la digitalització, la revisió, la documentació, l’estudi i les anotacions d’aquesta Historia de Villajoyosa— no hi ha millor testimoni que el de Francisco Martínez Zaragoza, el voluntari de Vilamuseu que va encarar el repte de fer-ne la primera transcripció: «Van ser tres anys de treball intens i ininterromput, a temps complet. Entre les dinou llibretes d’Ignacio Martí que Francisco de Urmeneta conservava hi havia un total 3.235 pàgines manuscrites! I no cregues, que la cal·ligrafia no sempre era massa clara... Tu compta: transcrivint, transcrivint, transcrivint, vaig gastar la tinta de vint-i-cinc bolis!» 

Tant en la presentació pública com —especialment— en la picadeta celebradora i amical que, en privat, vam compartir després de l’acte, va ser un autèntic luxe compartir erudicions i anècdotes, generositats i experiències amb els tres herois curadors d’aquesta Historia de Villajoyosa: el ja citat Francisco Martínez, el biòleg i estudiós Agustí Galiana i l’arqueòleg Antonio Espinosa, director de Vilamuseu. Entre punxadetes de sèpia, mossets de carxofa i glops de Coca-cola vam tindre ocasió d’arreglar el món —començant per la Vila Joiosa i la comarca de la Marina Baixa. Sospesàvem: «Arqueològicament parlant, la Vila és, sens dubte, la capital de la Marina Baixa. I Vilamuseu ha de ser —ja comença a ser-ho!— una referència per a tota la comarca: en restauració, promoció, didàctica, divulgació...» «Una altra cervesa sense alcohol, per favor.» «És que la Marina Baixa comença a funcionar com una espècie de conurbació: una unitat urbana en què cada poble o ciutat ofereix un servei i complementa l’oferta dels altres.» «Som ja vora 200.000 personetes, a la comarca.» «Punxa: punxa tu l’oliveta, per favor.» «Clama al cel que no hi haja, a la Marina Baixa, una mancomunitat cultural com la Macma a la Marina Alta.» «És que només un 40% dels actuals residents de la Marina Baixa són nascuts en municipis valencians: el 60% restant són estrangers o procedents d’una altra comunitat autònoma.» «Xe! Proveu-la: és molt tendreta, la sépia amb tomaca.» «Des de la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant estem decidits a impulsar molt seriosament la creació d’una Mancomunitat Cultural de la Marina Baixa; com la Macma, però a la Marina Baixa: per a gestionar propostes, abaratir contractacions, impulsar associacions, propiciar sinergies, vehicular iniciatives, construir circuits, finançar projectes...» «Saps? A la Vila, estos aladrocs en vinagre sempre s’han dit agrets.»

Amb Antonio Espinosa compartint taula i paraula —la Vila Joiosa mai no podrà agrair prou el treball, la diplomàcia i l’erudició que el gran, humil i discret Espinosa ha invertit en la conservació, la investigació, la valoració i la promoció del patrimoni arqueològic—, la conversa va derivar inevitablement cap als recents treballs que aquest estiu s’han fet al jaciment subaquàtic del Bou Ferrer. És dolçament contagiosa, la serena i lúcida passió que Antonio Espinosa exhibeix quan parla de les troballes fetes en aquest derelicte: «S’han trobat dos monedes de Neró que confirmen amb certesa que la nau va naufragar a finals del seu regnat, entre l’any 64 i l’any 68 dC.» «Saps? Perquè després diguen dels catalans: la campanya s’ha pogut fer gràcies que la Generalitat de Catalunya ha aportat gratis i desinteressadament el Thetis, que és un vaixell especial del Centre d’Arqueologia Subaquàtica.» «I no és només el Thetis: és també el millor equip d’arqueòlegs subaquàtics. Com qui diu, nosaltres només hem hagut de posar el gasoil...» «Una de les troballes més espectaculars i significatives ha estat la de lingots de plom amb la contramarca “NER.CA”, que fa referència a “Neronis Curator Aquarum”. És a dir: el senador que, per delegació directa de l’emperador, es responsabilitzava del sistema hídric de la ciutat de Roma; el qui s’ocupava del manteniment dels aqüeductes i les canalitzacions...» «Això es posa en la pista que un dels tres Curatores Aquarum del moment (Publius Marius, Fonteius Agrippa i Vibius Crispus) devia ser el responsable del Bou Ferrer que, per encàrrec de Neró, portava plom del port de Cadis a Roma: possiblement per a refer les canalitzacions hídriques de la ciutat després del gran incendi de l’any 64 dC!»

Com que l’enraonament s’havia encetat al voltant del món i la tipologia de les àmfores —a propòsit de la novel·la juvenil L’àmfora fenícia, d’Ivan Carbonell, que està a punt de veure la llum editorial— hi vaig preguntar: «I les àmfores? Quantes n’hi ha, al Bou Ferrer?» «Uf! No t’ho pots imaginar. Centenars. Potser milers... Pensa que estem parlant d’un mercant amb més de trenta metres d’eslora, i vuit o nou metres de mànega, que tenia capacitat per a carregar unes 3.000 àmfores!», aclareix el doctor Espinosa. És ací on torna a intervenir Paco Martínez, que deté la prodigiosa saviesa popular de qui ha jugat al futbol en l’Altea UD —i amb el mític Florit com a entrenador!—, ha exercit de regidor de Cultura i de cronista al seu poble i, sobretot, ha conversat llargament amb els mariners i els conciutadans de la Vila, que és, sense dubte, la capital del món de la mar al nostre racó de món. «A la Vila, els armadors i els patrons de barca en tenen un xorro, d’àmfores, a casa: senceres o a trossos». I continua explicant: «Saps? És que és fàcil que el bou n’arrossegue, quan passa per damunt d’una barca antiga afonada. I quan xorren el peix, a la corona n’ixen, a voltes...». I deixa caure, per fi, l’expressió reveladora: «Cànters moros! Els mariners sempre li han dit cànters moros, a les àmfores. Sí: cànters moros. “El bou ve ple de cànters moros”...»

En boca del senyor Paco Martínez, l’expressió cànters moros em sembla tan excitant... Perquè no pot encaixar millor amb la gramàtica de la fantasia dels valencians, que instintivament atribueix a la vaga i incerta noció dels moros tot allò que és pretèrit, ignot, intrigant i misteriós. Qualsevol resta arqueològica, si desperta l’interés de la fantasia popular, passa a ser, indefectiblement, del temps dels moros. Així, igual que la narrativa tradicional valenciana és profusament poblada de tresors, princeses, prínceps, reis i reines mores, en la toponímia l’imaginari compartit també tendeix a designar tot allò que és percebut com a antic, anterior, passat, remot en termes de la Caseta dels Moros, el Castell dels Moros, la Cara del Moro, els Pilarets dels Moros, l’Aqüeducte dels Moros, el Fort dels Moros, la Font del Moros, la Torre dels Moros, el Molí dels Moros, el Salt de la Reina Mora, els Banyets de la Reina Mora, etc. Fins la mateixa Dama d’Elx, abans que els francesos la rebatejaren amb aquest nom —gal·licisme flagrant—, va ser denominada i coneguda entre els il·licitans de soca-rel com la Reina Mora! Ni ibers, ni fenicis, ni púnics, ni grecs, ni romans: en l’imaginari valencià la dialèctica se simplifica en un dual, bàsic i festívol «o moros, o cristians» —que ve a significar «o del temps desconegut anterior, o del temps conegut d’ara»...

En açò pensava ara mateix mentre llegia a casa la citació inicial que els editors han volgut elegir per a la Historia de Villajoyosa —i que he de confessar que fins ara m’havia passat desapercebuda. És d’un article publicat pel carismàtic patriarca de la Renaixença valenciana, Teodor Llorente, en el diari Las Provincias del 7 de novembre de 1904. Diu així: «No sólo de pan viven los hombres… ni tampoco los pueblos. Importa mucho que éstos conserven sus recuerdos históricos, los timbres nobiliarios de sus anales. Villajoyosa podría tener un interesante museo arqueológico local, si hubiera conservado los restos de la antigüedad que en ella se encontraron. Pero a otra cosa me refiero. Un celoso hijo de este pueblo, D. Ignacio Martí Miquel, actualmente magistrado de la Audiencia de Cuenca, tiene escrita hace bastantes años una Historia de Villajoyosa. Me han hablado bien de ella personas que la conocen. […] El Ayuntamiento, como representante de la Vila, debiera estimular y favorecer la publicación, siguiendo el ejemplo que en caso análogo han dado otras poblaciones de este antiguo reino de Valencia, y contribuyendo con estas monografías al acopio de los materiales necesarios para rehacer su historia.»

Han passat pràcticament 113 anys, des que Teodor Llorente va fer aquesta reivindicació conjunta sobre l’oportunitat i la necessitat d’un museu arqueològic a la Vila Joiosa, i l’oportunitat i la necessitat paral·lela de publicar la Historia de Villajoyosa del senyor Ignacio Martí Miquel. Ara que, per fi, l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert ha publicat i ha presentat en societat aquesta Historia del magistrat Martí —gràcies, precisament, al director de Vilamuseu, Antonio Espinosa, i als seus col·laboradors Francisco Martínez i Agustí Galiana—, no puc sinó compartir des d’ací un íntim sentiment de satisfacció que m’amara l’ànim. I agrair, de tot cor, el treball de tots els qui —com Paco, Agustí, i el gran, humil i discret Antonio— fan possible que, allà on només véiem cànters moros, sapiguem ara distingir, admirar i comprendre àmfores ebusitanes, etrusques, fenícies, grecoitàliques, itàliques, púniques o tarraconenses; que allà on només sabíem entreveure «un temps anterior» puguem ara diferenciar un camí de civilitats que ens permet descobrir fins els misteris més recòndits de la Roma imperial a l’interior de les nostres pròpies platges; que allà on hi havia poc més que un desig imprecís per conéixer qui som i d’on venim, tinguem ara la certesa d’un patrimoni arqueològic espectacular, els coneixements científics més constratats i sòlids, i l’orgull d’una història rica en emocions, avatars, reptes, pobles i matisos: la història que esplendorosament il·lumina tots i cadascun dels blaus de la nostra mar.

Al capdavall, si bé es mira, conservar, llegir i estimar els cànters moros del passat és una de les coses més grates, belles i plaents que podem fer en la vida abans que les nostres cases, els nostres cotxes, les nostres escudelles, els nostres mobles, els nostres ordinadors, els nostres mòbils, els nostres ossos, els nostres pares, els nostre fills, les nostres preocupacions, les nostres il·lusions i els nostres problemes esdevinguen, al seu torn, cànters moros per als segles que vindran. Convé recordar-ho, això, potser, cada volta que veiem l’exaltació social eixint-se’n de mare monstruosament, absurdament, vergonyantment: els naufragis d’avui (a colps d’ínfules, himnes i banderes) no seran sinó discrets, silents i enigmàtics derelictes per a la història —i l’arqueologia— de demà.