Un cop més aquell panteix intern, com un soroll no, un raucar sord que et fa tremolar tot el cos, i sols el pots sentir dins del teu cap, en el timpà. De cop s’atura i tens la gola seca, el coll és una mucositat encrostada que no et deixa respirar. No has engolit saliva que el ronc sord torna. Com més hi penses, més intens es fa.
Sents un campanar, de lluny, obres els ulls i mires al company, mirada perduda, la por dibuixada en el seu rostre, i t’hi veus reflectit. Estires la llengua i t‘empasses quatre gotes d’aigua, freda, que et cauen del casc, tens l’arma ben aferrada amb les mans i hom diria que és part del teu cos. Qui t’hauria de dir, ara fa tres mesos, quant eres un tranquil mestre d’escola, que avui aguantaries pluja i fang, vestit amb roba militar, en aquest riu llardós, ahir rierol mig sec. Per què tot pot canviar tan de pressa? Per què ser tan rucs? Et sents ridícul, vols plorar.
Els records del moment encara són clars, tot ha passat tan ràpid, les instruccions eren prou clares, us han ordenat d’arribar fins al pujol que domina el vostre cau, el Mirador del Compte, l’anomenen. No saps la raó d’aquell nom, no hi ha comptes en aquest indret, mai n’hi han hagut aquí, ni de passeig. En el teu imaginari personal, els que més s’hi assemblen són a la capital, farts, grassos, ben alimentats i ben beguts, amb les seves amants i el seu fals mercadejar de sentiments, en els jardins dels seus palaus, a l’hora del te. Saps com riuen, i el record del seu riure s’endinsa fins el moll dels ossos, el més intern de les oïdes, i retorna el raucar impertinent que et rossega el seny. Voldries estar dormint, tancar el ulls i saber que tot això és un somni, però el fred és tan real, la pluja, el fang, el fastigós i humit fang que es fica per qualsevol trau de la roba, per qualsevol forat del cos.
Intentes pensar alguna cosa que et faci marxar d'aquí
Sents campanes, de lluny. Encara queda algun campanar dempeus, o és part del malson, un record del passat que ja no pot tornar. Intentes pensar alguna cosa que et faci marxar d’aquí, fins que no arribi l’ordre d’atacar el pujol. Vols oblidar els crits de mofa d’aquells desconeguts de dalt del mirador, ignorar el soroll repetit de les seves bales, que passen a dos dits del teu casc i moren a tocar dels peus, del tros de botes que encara es resisteixen a deixar-te, si se’n poden dir botes, dels parracs que s’aguanten, malament, al final de les cames.
De sobte recordes una cançó, et bressoles amb el seu record, i vols marxar, comences a fer-ho, oblides el raucar, la pluja fina d’aigua neu de finals de febrer, el vent gèlid que corre pel llit d’aquest riu infecta. Every breath you take…, cantes amb pena i en silenci, amb els ulls tancats i les dents serrades.
Sents un crit d’atenció, és la veu del teu cap de grup, ha fet sonar un xiulet. Els trets, les bales s’han aturat, sorolls més feixucs fan esclatar el cim del pujol, plou fang i sang. No goses aixecar el cap per mirar, saps el que està passant, l’artilleria ha entrat en acció, i quan ells acabin, ja saps de qui és el torn, a punta de fusell, amb la baioneta calada a l’extrem, com en aquelles històries del passat, o són del futur?, ja no saps on ets, ni què has llegit, i no saps si el que has llegit és cert, o si tota la història del món es podrà resumir en aquesta matinada freda, de febrer. Sents una llàgrima rodolar per la galta, tu no voldries ser aquí, però hi ets, i has de fer el que et manin, encara que el teu jo et demani, per què?
Et varen dir que calia defensar la terra, i tu vares creure, vares decidir lluitar pel teu país, quan sempre havies cregut en la paraula. Qui t’havia canviat el seny? Ara veus que ja és tard per a tot això…
El que esteu fent, sense ser res d'intel·ligent, demana tota la vostra concentració
Un cop més el xiulet, més agut, més intens, el raucar, que fins ara no havia parat, calla. Tothom s’alça, com si una molla els fes fora del forat, crits d’almogàver surten de les goles. Tens temps de pensar en la paraula, «Almogàver», penses que pots fer marxar el teu cap del lloc on ets amb tocs filològics, però el que esteu fent, sense ser res d’intel·ligent, demana tota la vostra concentració. El cim està a menys de cent metres, penses que no tothom hi arribarà, molts cauran en el llot de la pujada, i pujar amb aquesta terra lliscosa no és gens fàcil, bocins de la bota es queden pel camí. Dispareu sense mirar, enfollits per alguna raó, és la por, tu no en tens cap dubte. Els trets xiulen en totes direccions.
El fred t’ha marxat, les llàgrimes s’han confós amb la suor, seguiu disparant, ningú respon de dalt del cim, falten vint metres, onze, dos, et llences al terra de l’horitzó del pujol, igual com quant intentaves aturar la pilota que el teu fill t’havia llençat en el verd del parc, qualsevol dissabte a mig matí, la passada tardor. Però no hi ha cap pilota. Ja ho sabies que no.
Sents un fred sobtat al clatell, el casc t’ha tapat la visió de cop però sense caure al terra, tot seguint un reguerol de calor s’escola esquena avall, en un segon et poses la mà al darrere del coll i et gires, veus enfront aquells ulls espaordits, morts d’horror, i més a prop, sang en els teus dits.
Vols plorar, un company t’ha disparat, i per la seva mirada perduda, saps que ha estat un accident. Mires enllà de l’horitzó, el pujol és vuit, no hi ha ningú, han marxat, i els que no ho han fet, estan escampats a bocins per tot el tros, no pots veure gran cosa més, fixar-te en un sol apagat entre núvols grisos intentant fer començar el dia ho és tot. Eren tants els somnis del passat, i ara tan sols vols saber si sobreviuràs a l’atac d’un company.
De sobte entens perquè no tot és blanc o negre, descobreixes amb claredat els milers de matisos que envolten la vida. En un llamp de l’inconscient t’adones que has obert els ulls a una nova visió. Intentes centrar-te, enfocar quelcom coherent, i els teus ulls es tanquen tot sols, no hi pots fer res, has perdut qualsevol control dels actes del teu cos. Marxes, no saps on, i no et pots ni acomiadar dels teus; família, germans, amics, aquells que ho són de veritat.
Et cau als llavis una altra gota d’aigua freda i sents l’efecte d’enfonsar-te en un pou sense fondària visible i d’algun lloc t’arriba, un cop més, el so de les campanes. N’has comptat cinc, de tocs, l’hora del te, penses que no pot ser, no de matinada. Però, ara mateix, et ve tant de gust!
