X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

RESSENYA

Urbà Lozano i la mort que vindrà, i l’amor que tot ho abasta

24/10/2017 - 

VALÈNCIA. Dins del panorama de la narrativa valenciana contemporània, la figura d’Urbà Lozano (Alginet, 1967) és un exemple perfecte de progressió en la intensitat literària. Focalitzant la mirada només en les més altes quotes de la seua obra, des de la magnífica Plagis (2006) o La trampa del desig (2012), i fins a la present Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Bromera, 2017), el camí narratiu recorregut per Lozano gaudix d’una envejable normalitat. I fem ús d’esta darrera paraula (teòricament poc elogiosa) en el millor sentit que se li puga atorgar, perquè eixa normalitat no sempre és tal, i eixa progressió tan desitjable com envejable en qualsevol escriptor no sempre es complix, o fins i tot en alguns casos pren la via de la regressió, de l’esgotament, de cert cansament reiteratiu que fa impossible assolir el veritable producte destil·lat de l’ofici d’escriure.

Ben lluny d’eixes circumstàncies es presenta l’obra d’Urbà Lozano, i més encara davant d’esta novel·la que demana en préstec a l’italià Cesare Pavese el títol, fent seu el del vers Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, tota una declaració d’intencions i d’estat d’ànim (el del mateix poema que encapçala el vers, però també de la bellesa amarga que subjau en eixos versos memorables). Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (premi Enric Valor de novel·la) és un cant final i recapitulatiu, una sort de testament desenganyat i profund alhora, una confessió feta sense estridències, amb una buscada indolència que sobrevola per damunt de tot el text, i que és un dels principals mèrits (però en té més) del llibre.

I és meritòria eixa indolència en l’estil perquè a pesar del to marcadament fúnebre del relat (des del títol al destí inevitable, passant per la raó del retorn del protagonista al seu poble, que no és una altra que assistir al soterrar de sa mare), Lozano aconseguix mantindre l’interés en un grau molt alt, en una alternança de capítols breus que cavalquen entre el present i el passat, tot eixe passat que dóna el sentit i l’explicació del present.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls és la història d’un retorn, el d’un professor de medicina, concretament de classes pràctiques d’anatomia (un ofici predisposat a la fredor), que ha passat mitja vida a Sicília, i que en companyia de la seua parella es planteja tornar a viure al poble valencià on va nàixer amb l’excusa de la mort de la mare. El llibre és també, per tant, una molt interessant reflexió soterrada sobre la impossibilitat de perdre les arrels, del lligam a voltes imperceptible però de fondària immensa que ens unix amb els llocs i les persones, i dels temps decisius.

Cada capítol ve culminat, com si d’una coda o un haiku japonés es tractara, de dos o tres frases curtes amb punt i a banda, que com sentències delimiten l’abast d’aquelles reflexions, d’aquells pensaments, d’aquells records o de les circumstàncies del present, del preparatori d’eixa nova vida de tornada que pretén el protagonista. I és de ressaltar l’agudesa i la capacitat sintètica d’eixes frases breus, perfectament conclusives, i que alleugeren com un aforisme quasi sempre brillant la inevitable foscor del personatge, el seu aparent desengany per tot. Perquè, com déiem abans, Lozano plasma l’ànima del protagonista en un llenguatge ombriu, ple de desinterés i desafecció per la vida, per les formes variades de l’alegria o la curiositat, i que, vist des de fora (des de fora del relat, sense conéixer les seues veritats i la seua secreta passió), semblaria un personatge gris (“He sigut poc sociable, ho he de reconéixer”, arriba a concedir-se), marcat per aquella indolència d’una manera consubstancial.

Durant la lectura de la novel·la, la prosa nua però eficacíssima amb la qual descriu el protagonista la seua percepció del món, el seu abandó, fa recordar la de Meursault, el personatge principal de L’Étranger d’Albert Camus. La indiferència pel món, la constatació de l’absurd del fet de viure o certa temptació de deixar-se arrossegar, juntament amb un estil i unes formes esplèndidament aconseguides, són els punts de concomitància amb l’obra de Camus. I a això hem d’afegir la presència poc definida d’uns personatges intencionadament tèrbols, de segon o tercer pla, o la revelació d’uns secrets associats a organitzacions clandestines o fets pertorbadors que, sense explicar-se del tot, expliquen moltes coses.

Però en realitat Vindrà la mort i tindrà els teus ulls és la història d’una obsessió. La que sent el protagonista per Fiorella, la dona que l’acompanyarà mitja vida i de qui brollaran totes les passions que amaga la seua aparent indolència. El contrast entre la vida grisa externa i el volcà amagat, entre la fredor asèptica de l’ofici de disseccionar cadàvers i el desig constant per la seua Aretusa, la nàiade caçadora que havia promés ser verge per a sempre, és probablement el relat més perdurable dels que conté el llibre. Com si visquera dins d’una adolescència perpètua fins a la senectut, el protagonista patirà en silenci per ella els zels, els dubtes, l’entrega, les ànsies, les pors i les glòries de tota passió desbocada, mantinguda esgotadorament en el temps.

Urbà Lozano ha compost en la seua novel·la un relat solitari, íntim, i al mateix temps obertament multitudinari, una mostra de com la literatura pot fer superar les aparences, el joc d’espills i qualificacions banals al qual ens donem amb excessiva lleugeresa, i ha aconseguit fer palés que fins i tot la mort pot tindre els ulls, com una carícia darrera, d’allò que més volem.


Noticias relacionadas

next