Turistes com nosaltres

Després d’intenses polítiques per a aconseguir un trosset del negoci del turisme urbà, ara va i resulta que no era això el que volíem. Aconseguir que atraquen els creuers a València, Alacant o Castelló és incòmode perquè dotzenes de turistes invadixen els nostres centres històrics i ens destorben eixe esmorzaret o cerveseta que abans preníem tranquil·lament. Impulsar la indústria hotelera i l’economia col·laborativa amb el lloguer d’habitacions i pisos sembla de sobte una activitat criminal. I a més a més hem de suportar als forasters fora de les platges, on ja ens havíem acostumat a portar les nostres begudes per a no pagar preus de turista, i que aquesta incomoditat s’allargue més enllà dels mesos d’estiu.

Per als qui no ho recorden, la Comunitat Valenciana –amb Benidorm com a pal de paller- va començar a vendre a partir de la dècada dels 60 una producte d’èxit que es va batejar com a sol i platja amb distintes variacions sobre el mateix element –“Sol más alegría, igual a vacaciones en Gandia”, deia el cartell que saludava als visitants en la capital de La Safor-. En els 90, la preocupació per la mala imatge turística de les principals ciutats valencianes era evident. El socialista Joan Lerma va impulsar la creació de la Ciutat de les Arts i les Ciències per tal de canviar la imatge del Micalet per una versió futurista de la ciutat lligada a la ciència i les comunicacions. I l’alcaldessa Rita Barberá carregava sempre que podia contra un cartell que hi havia a pocs quilòmetres de l’entrada nord de València que deia “Visite Valencia en dos horas”. El salt del turisme urbà en moltes ciutats valencianes –i europees- és va produir en la primera dècada del segle, ajudat per les línies aèries low-cost, la celebració d’esdeveniments globals –la participació del Valencia CF en competicions europees, la Copa Amèrica i la Fórmula 1- i l’adequació de les infraestructures per a una indústria creixent.

S’havia fet realitat una de las profecies que Kenneth Tynan havia inclós en el seu relat de la València antiturística titulat El observador sensato se sentirá repelido, publicat el 1975. “[València] es como Pittsburg, sin la contaminación atmosférica. Pero sospecho que, tarde o temprano, nacerá un nuevo turismo mediterráneo con criterios muy renovados, una alternativa que permitirá abandonar por fin las formas actuales, cada vez más parecidas a una penitencia anual que a unas vacaciones”.

Ara la penitència, que era per al turista, sembla que és per a altres. Almenys eixa és la impressió que generen manifestacions com la que un centenar de veïns va fer fa unes setmanes en el centre de València contra la turistificació. Anaven disfressats de turistes, és a dir, de persones amb maletes amb rodes i mapes a les mans que és com van aquests manifestants visiten Londres, París o Amsterdam i busquen allotjament en Airbnb o s’acosten a Notre Dame sense cap intenció d’escoltar missa.

És evident que, si hi ha excessos, cal regular-los, però faríem molt bé en evitar les posicions maximalistes mentre no tinguen una alternativa. La indústria turística representa prop del 14% del PIB valencià i el 15% de les ocupacions. Uns percentatges que estan molt lluny del 45% i el 32% de Balears o el 31% i el 36% de Canàries i de situacions particulars com les de Barcelona ciutat, que sembla morir d’èxit.

Durant dècades el turisme ha sigut la paret mestra sobre la qual s’ha dissenyat l’economia valenciana –i la Ford d’Almussafes, clar- deixant de banda les polítiques actives que potenciaven el talent i la innovació amb la conseqüent pèrdua de competitivitat respecte a Madrid i Barcelona. Centres històrics impressionants com el de València, un dels més grans d’Europa, continuen plens de solars i amb edificis històrics que van cap a la ruïna o que només veuen la salvació en la seua reconversió hotelera. Donar vida a les ciutats i fer-les compatibles amb un turisme sostenible depén, entre altres coses, del fet que els seus veïns tinguen l’oportunitat de desenvolupar projectes vitals, empresarials i socials d’alt valor afegit que amortisquen les molèsties de la indústria de la qual depenem.