X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 22 de octubre y se habla de ELCHE CF cd alcoyano alicante urbanismo Turismo

CARTAS DESDE BOLONIA  

Plurilingüisme For Dummies: el nou model és necessari

El nou model de plurilingüisme és convenient, democràtic i realista: impulsar els entorns educativament potents i donar l’oportunitat d’incorporar-se al plurilingüisme de manera efectiva als entorns amb situacions més sensibles. Per a les ments conservadores tot es redueix a què no aprendran anglès, cosa que és fals

9/10/2017 - 

VALÈNCIA. Tenim problemes greus amb el valencià, i aquesta hauria de ser la primera constatació. No només perquè els nivells de lectura siguen baixos o els nivells de producció i circulació de cultura en valencià siguen ínfims (un 2% dels lectors de la Comunitat Valenciana ha comprat l’últim llibre en valencià), que també. Hi ha una raó més subtil i més contundent que les xifres, ja per se escandaloses: en més de trenta anys de Llei d’ús i ensenyament del valencià (impulsada pel PSPV en 1983: l’any vinent celebrarem els 35 anys), la llengua encara no és de tots i de totes.

La situació és complexa i pot semblar contradictòria. Els passos que s’han donat cap a la normalització del valencià a la Comunitat Valenciana han degut fer-se sobre el camp minat del monolingüisme. Són innegables l’increment de parlants de valencià, l’increment de pes vehicular del valencià a les escoles, el compromís de les institucions educatives i culturals amb la llengua pròpia (des de les universitats, a les organitzacions socials o, de manera desigual, a les institucions polítiques). No obstant això, el valencià encara està molt lluny de tindre els nivells d’acceptació social i de prestigi en tot el nostre territori i en tot l’espectre polític que té el castellà, en primer lloc, o l’anglès, en segon. En trenta-cinc anys de normalització, els resultats són evidents però no del tot satisfactoris.

Que una persona qüestione el requisit lingüístic per a treballar en l’administració és un fracàs, perquè el dret a parlar en castellà o valencià és de la ciutadania, però per als treballadors públics és una obligació. I el dret de la ciutadania s’ha de garantir amb obligacions de l’administració.

Que una persona repetisca el mantra que aprendre anglés és millor que aprendre valencià perquè t’obri les portes al món, és també un fracàs. Una llengua no exclou una altra: afirmar açò és tan evident que em provoca certa vergonya. Certament l’anglés obri les portes del món, però el nostre món, el món del dia a dia, és el que vivim i el que construïm de manera monolingüe o bilingüe. El valencià no serveix per a tancar-se en la aldea, sinó per a fer més forta i més rica la nostra cultura.

Que a algú se li passe pel cap que aprendre (en) valencià és tancar-se portes al mercat laboral està equivocat radicalment: llevar el valencià efectiu dels territoris castellanoparlants o dels llocs on majoritàriament es parla castellà suposa un desavantatge per a qui aspire (com a mínim) a treballar en la funció pública.

No és precisament exemplar que la batalla política i educativa es resolga enfrontant l’anglés i el valencià. Tant els recursos al Decret de Plurilingüisme del CSI-F i el Partit Popular (o d’una institució com la Diputació d’Alacant), com les sentències del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, com la pressió del Ministeri d’Educació, es construeixen sobre una idea implícita: l’anglés és inqüestionable, les hores d’anglés són fonamentals, el seu coneixement és realment significatiu (cosa que ningú nega) i, per tant, donar més o menys anglés és discriminatori per a la població; en canvi, els esforços per a aprendre valencià i els seus efectes sí són qüestionables, no és un coneixement tan significatiu com altres, i donar més o menys valencià no és discriminatori per a la població.

La defensa del valencià, segons el TSJCV, ha de ser “en una proporción razonable”, és a dir, perifèrica, marginal, “proporcionada”. Així doncs, els criteris d’igualtat en l’educació, segons la sentència, els marca l’anglés i no la llengua pròpia. A nivell sociolingüístic és escandalós: que no es considere el valencià com a eina d’igualtat, d’integració i d’oportunitats culturals i laborals, i sí es considere l’anglés com a tal. Tot es resum en aquesta simplificació: estudiar valencià està bé, però estudiar anglés està millor. ¿En quin moment en han obligat a aquesta supremacia anglòfona i a un debat completament estèril que consisteix en triar o rebutjar llengües?

Per cert, entre parèntesis: la sentència del TSJCV està en castellà, ni tan sols respecten l’obligació de les administracions autonòmiques a donar la informació també en valencià. Tota la comunicació al Twitter oficial del TSJCV està en castellà. I, per descomptat, quan a la web del “Poder Judicial en España” punxem sobre “català”, apareix el següent comunicat: “Si us plau, dispensi si algun dels continguts encara no ha estat traduït”. Que consideren prescindible el valencià en àmbit judicial suposa una manca de sensibilitat o, fins i tot, una ostentació d’ignorància. Ara bé, més greu és que “ho sentencien” per a la resta.

Decret o Llei de Plurilingüisme: el nou model necessari

Crear un nou model d’ensenyament plurilingüe era necessari i fins i tot urgent. Les competències lingüístiques dels estudiants en anglés no són suficients, per dir-ho de manera suau. Després de huit anys estudiant-lo en les etapes obligatòries i postobligatòries amb un sistema implantat durant dècades, ¿qui sap parlar anglés realment una volta ha eixit de l’escola i l’institut?

El mateix passa amb el valencià en una proporció menor. ¿Per què som un dels pocs territoris al món on hem de certificar encara la llengua materna, el que som i el que parlem de manera natural? Perquè la realitat és que encara no l’hem feta pròpia per a tota la població. Els exàmens de Junta Qualificadora són una marcianada, val. L’equiparació als nivells de referència europeus s’han fet recentment, després de molts anys d’abandó, adaptant-nos al marc europeu, val. Sí, però totes aquestes circumstàncies són els màrgens de millora que evidencien les carències lingüístiques de gran part de la població.

El Decret de Plurilingüisme de la Conselleria, suspès cautelarment als tribunals, plantejava un nou model molt raonable: acabar amb les famoses línies en valencià o castellà, i que cada centre triara uns objectius lingüístics convenients tant en anglès, valencià i castellà, segons la base sociolingüística, cultural, social i econòmica de l’entorn concret, i seguint directrius lingüístiques avalades a nivell europeu. A més capacitat de l’alumnat i del professorat, major ambició plurilingüe. A situacions socials més sensibles (major ràtio, major pressió migratòria, major índex d’absentisme, etc.), major flexibilitat en els objectius.

¿És una qüestió de llibertat? ¿Han de decidir els pares sobre l’educació dels seus fills? ¿Han de tindre la capacitat de triar la llengua vehicular dels xiquets i xiquetes? L’argument de la llibertat dels pares és potser la fal·làcia que més mal està fent a l’educació dels xiquets i xiquetes. En primer lloc, perquè és fals: els pares i mares tenen la llibertat d’escolaritzar al seu fill en una escola pública o privada, és a dir, adoptar un model general o triar el model que consideren. En segon lloc, perquè és pervers: un model educatiu ha d’estar dissenyat per professionals amb la complicitat de la comunitat educativa; el millor paper dels pares seria aportar la seua perspectiva, però respectant la professionalitat de mestres, professors i institucions educatives. Els espais de la “llibertat”, dels “drets” i de les “obligacions” estan molt ben marcats, i no ens convé confondre’ls. ¿Algú podria sostenir que un pare o una mare interferira en el treball d’un metge en el sistema públic? Enarborar la bandera de la llibertat educativa per a reduir el coneixement en valencià és com anar al metge a reclamar que opere sense anestèsia: és a dir, una ingerència dolorosa, gratuïta i inadmissible. Els pares tenen la llibertat a decidir l’escola que volen per als seus fills, pública o privada. Però no tenene el dret a canviar directament el model educatiu de tots, perquè és l’administració qui té l’obligació de garantir una educació pública plurilingüe real.

Encara està tot en l’aire: serà Decret o serà Llei, es negociaran aspectes controvertits com les certificacions o les hores de llengües. No obstant això, no puc veure el nou model de plurilingüisme més convenient, més democràtic i més realista: impulsar els entorns educativament potents i donar l’oportunitat d’incorporar-se al plurilingüisme de manera efectiva als entorns amb situacions més sensibles. Per a les ments conservadores tot es redueix a què no aprendran anglès, cosa que és fals: doncs bé, la situació de facto és tornar al model 2012 amb els ínfims resultats que ja coneguem. Estem perdent el temps.

Noticias relacionadas

next