X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

lletraferit

Llum sobre Transsilvània

Ultra Silvam, en els documents llatins medievals. Erdö-elve, en la llengua dels magiars que el conqueriren. Erdel per als otomans, que el van convertir en territori que tributava al Soldanat. Ardeal, en el romanés oficial dels nostres dies. És el ball onomàstic que prefigura la complexitat enigmàtica d’un país que ha captivat la imaginació de moltes generacions

8/04/2018 - 

VALÈNCIA. Pocs topònims europeus, si cap, carreguen ressonàncies més fantàstiques que el de Transsilvània. Dracula (Constable & Company, 1897), la novel·la immarcescible de Bram Stoker i, sobretot, les seues transposicions teatrals i cinematogràfiques van projectar-ne una estampa molt característica en l’imaginari popular: la d’un territori nocturnal i vaporós, de perfils gòtics i traços germànics, que va estilitzar de forma insuperable Terence Fisher en les vinyetes en bellíssim Technicolor que conformen els seus films.

Ara bé, la concepció d’un domini ombrós i indòmit, ancorat en estructures feudals primitives, de costums pintorescos i superxeries arrelades, precedia a Stoker. De fet, l’autor irlandés pensava situar el relat en la regió austríaca d’Estíria, probablement com a penyora de continuïtat amb la Carmilla (Bentley & Son, 1872) de Sheridan Le Fanu, la gran nouvelle vampírica amb qui tants deutes contrauria. Però la circulació profusa d’informes geogràfics i articles com Round about the Carpathians d’Andrew F. Crosse o Transylvanian Superstitions d’Emily Gerard va persuadir-lo de triar l’escenari dels Carpats, que havien anat sedimentant la fama de ser una de les “zones més salvatges i menys conegudes d’Europa”, tal com la descriu Jonathan Harker en la carta que enceta la narració.

Eixa imatge tan suggestiva com deformant va acabar sobreposant-se a una de més fidel i precisa. Perquè el “país de més enllà dels boscos”, en realitat un altiplà envoltat de muntanyes, és un dels grans espais de trobada i d’intercanvi entre pobles del nostre continent i, en conseqüència, un magne gresol de civilització. Però també i pels mateixos motius és un dels llocs que evidencien de manera més descarnada les discòrdies que una convivència desigual entre diversos provoca i la necessitat de repensar-la en termes nous.

I és que el mosaic plurinacional de Transsilvània el formen comunitats que han ocupat successivament el paper d’opressores i d’oprimides, en un carrusel endimoniat que arriba als nostres dies. L’element hongarés i székely –un subgrup magiar amb identitat pròpia– ha sigut central en la vida transsilvana. En una lluita sense quarter per la primacia del relat, no només es vindica l’hegemonia històrica de la nació hongaresa, sinó també l’obra multisecular d’articulació d’aquell territori d’ençà de la fundació del principat en el segle XI fins a la seua incorporació final a Romania, com a resultat de la desfeta austrohongaresa de 1918. No admet discussió que Transsilvània és un cor antic de la magiaritat i que en va ser un refugi cabdal en els moments més incerts.

Grans figures de les lletres, de les arts o de la política, com Miklós Banffy, György Ligeti, Endre Ady, Gábor Bethlen, Sándor Körösi Csoma, Béla Kun o Ádám Bodor, en donen testimoni. Però és també cert que la intransigència hongaresa en molts episodis històrics, notòriament durant les revoltes de 1848 i la posterior restauració de l’orde imperial, així com les polítiques de magiarització forçada dutes a terme, encara projecten moltes ombres sobre els clams, justos i legítims, contra la postergació patida al llarg del segle XX, accentuada amb el nacional-comunisme de Ceaucescu i mai del tot corregida amb la recuperació de la democràcia.

Els romanesos, per la seua banda, mantenen la pretensió de ser els habitants originaris de la regió en virtut d’una continuïtat de les poblacions dàcies romanitzades al nord del Danubi molt controvertida. I si reclamen amb raó que durant vora un mil·lenni foren desposseïts de drets polítics i limitats a ocupar els estrats més baixos de l’escala social, a pesar de ser una majoria demogràfica, la perden quan escamotegen a altres nacionalitats, ara que remenen les cireres, allò que d’antuvi exigien.

Al seu torn, els saxons –en realitat colons alemanys establits a partir del segle XIII en el centre i sud de Transsilvània– representaren una minoria de tradició burgesa, mercantil i artesana molt sòlida. El nom del país en la seua llengua, Siebenbürgen –les set viles–, en denota la vocació urbana i algunes de les principals ciutats transsilvanes, com Bistritz, Hermannstadt, Kronstadt o Schässburg, porten el seu segell. L’autonomia i situació de privilegi que gaudien, no obstant això, començà a decaure durant la segona mitat del segle XIX. I l’estigma del col·laboracionisme pangermànic a la Segona Guerra Mundial els va convertir en sospitosos permanents durant la dictadura socialista. Quan en 1989 va caure el règim i van obrir-se les fronteres s’accelerà un degoteig migratori cap a Alemanya, on se’ls oferia dret de ciutadania, que ha reduït la comunitat a mínims històrics.

Massa sovint s’ha aspirat a desembolicar tota eixa troca, embrollada per la presència de moltes altres vetes ètniques –gitanos, rutens, armenis, hebreus, etc.– o religioses –catòlics de ritu romà i grec, protestants luterans i calvinistes, ortodoxos, jueus, etc.– tallant algun dels caps de fil i amputant de forma irreparable la seua riquesa cromàtica. Però, al costat d’eixa niciesa obtusa i rancuniosa, ha resistit sempre, d’una manera o d’una altra, un transsilvanisme que no ha renunciat a preservar “una identitat particular, teixida de contrastos però inconfusible en aquesta particularitat conflictiva, pròpia de cadascun dels components en conflicte”, com va descriure-la Claudio Magris a El Danubi (Edicions de 1984, 1986).

Tot i que encara subalternes, les veus que en els darrers temps s’han començat a alçar a favor de la constitució d’una Transsilvània més autònoma i més inclusiva per a les minories, i no només entre les forces hongareses o saxones, sinó també i significativament entre les romaneses, són només part d’un cor transfronterer que pregona l’oportunitat d’una nova albada per a Europa. Aquella en què els vampirs que ens han xuplat la sang –el nacionalisme d’Estat, els impulsos assimilatoris, els autoritarismes centrípets, la uniformització per la via del xantatge i de la violència; més monstruosos que els de cap conte de terror– siguen foragitats i cremen davall el sol del respecte a la diferència i el gaudi de la pluralitat.

Alexandre Serrano (Barcelona, 1976) és periodista especialitzat en música d’arrel i cinema. Col·labora en Televisió de Catalunya i revistes com Rockdelux, SoFilm, O Editorial o El Estado Mental.

Noticias relacionadas

cinema

Savis de la terra en temps d’incertesa

Por  - 

El curtmetratge documental Savis de l’horta (David Segarra, 2018) enfoca la lent en la bellesa, el coratge i el coneixement dels llauradors valencians. Al llarg de segles la gent del camp ha sigut menyspreada per una societat que ha girat l’esquena a la terra. És ara, en una època líquida, de canvis i convulsions, quan es fa urgent escoltar la veu dels majors

planetari

Cromàtica política

Por  - 

Deia Gustave Flaubert pel 1869 que “le rouge des peintres n’est pas celui des bourgeois”, el roig dels pintors no és el dels burgesos. I és que l’ús dels colors implica sempre, consientment o inconscient, tota una simbologia interpretativa que també abasta, com no, el camp de la política. Els valencians bé que ho sabem 

OBRADORS

Els cossos agredits

Por  - 

En Els cossos agredits, el treball dut a terme per Anna Moner i Sebastià Carratalà des de principis de la dècada, la majoria de les peces estan fetes amb la mateixa tècnica: oli sobre alumini fregat i tallat o foradat, o fins i tot colpejat. Els autors s’apropien d’imatges de diferents èpoques i de diversos tipus i condició i les reinterpreten a fi que esdevinguen el lloc de la intertextualitat i de l’al·legoria i s’òmpliguen de connotacions culturals, de gènere, ambientals i lingüístiques. Algunes de les obres triades pertanyen a Ingres, el pintor francés que va viure entre 1780 i 1867

next