X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

RESSENYA

La valencianitat recuperada de Miguel Hernández

19/12/2017 - 

VALÈNCIA. Hi ha pobles que es creuen depositaris d’una ancestral puresa. Territoris que han fet o fan de determinades característiques (racials, religioses, lingüístiques, fins i tot de caràcter) l’estàndard o bandera de la seua singularitat, de la seua presència diferent i particular al món. Pobles per als quals la seua essència inveterada es fonamenta en allò que els distingix enfront dels altres, com si la força o la presència aclaparadora d’eixe tret distintiu allunyara una pretesa feblesa originària, que per tant patirien tots aquells pobles o països que no foren depositaris de tan singular característica.

En qüestions identitàries, i als ulls de determinats apòstols de la puresa, els valencians com a poble patiríem una mixtura intolerable (com aquell depriment “ni carn ni peix”), i que seria la causa remota i final d’una certa indolència col·lectiva, d’una indefinició que al remat ens faria situar-nos en una discreta segona fila entre els pobles del món. Hi ha qui opta per viure eternament en el plany o en la nostàlgia constant i incurable d’allò que mai va ser, i hi ha qui assumix sense complexos la seua realitat bifront i per tant diversa.

Aquella mixtura, aquell pecat, en el cas dels valencians té un origen ètnico-lingüístic, i d’acord amb eixe fet (deixant a banda agressives polítiques supremacistes i estatals dels darrers tres segles) el relat històric ens ha deixat com a mostra una dualitat lingüística que en realitat, i malgrat tot, és originària i fundacional, i per tant definitòria. En el marc polític i cívic mai la puresa lingüística ha sigut característica del territori valencià ni dels seus habitants, almenys des de la seua fundació i formulació moderna en 1238, i hem alternat zones d’un predomini valencianoparlant (les més àmplies, les més riques i les més densament poblades) amb unes altres majoritàriament castellanoparlants (ni tan àmplies, ni tan riques ni tan densament poblades).

Però eixa teòrica desproporció inicial va trobar com a aliats determinats moviments demogràfics (i per tant sociolingüístics) i sobretot l’acció conscient d’un Estat que al cap dels segles, i per mitjà d’infinites vies (d’intencions i agressivitats molt variables), ha aconseguit capgirar la situació, donant com a resultat una extensió del castellà molt per damunt de la seua presència originària. Un cas paradigmàtic és el d’Oriola, la ciutat més important del sud valencià, i en la qual la presència de la llengua pròpia ha sigut reduïda fins a l’expulsió, i on només perviu (memòria, història i pedagogia política a banda) en un lèxic farcit de valencianismes, típic de terres de frontera.

En eixa Oriola de les primeries del segle XX i en eixes circumstàncies va nàixer Miguel Hernández Gilabert (que ja portava en els mateixos cognoms la dualitat, el pecat original), i que sent tan valencià com el que més, va escriure la totalitat de la seua obra en castellà. El fet lògic de ser incardinat de manera constant en els prestatges –tèorics o reals– de la literatura castellana ha sigut tractat, en alguns casos i per influència de determinades parròquies, com una exclusió de la seua valencianitat. Si bé és cert que les literatures solen diferenciar-se per idiomes, eixa distinció no deixa de ser bàsicament, a més d’un reforç identitari, una resposta a la necessitat d’orde o de classificació, perquè en essència la literatura és una i la mateixa, encara que es manifeste formalment de maneres múltiples, com bé sap qualsevol amb un mínim d’educació.

Costa creure (o no: és un símptoma pèssim i alhora esperançador) que fins a l’aparició del llibre Versos e vents (Llibres de l’Encobert, 2017) no s’haguera editat res de l’obra de l’oriolà Miguel Hernández traduïda al valencià. Ara ho ha fet José A. López Camarillas, continuant una meritòria faena de la mateixa editorial, que ve traduint les obres de Blasco Ibáñez a la seua llengua natural, i que està sent acompanyada feliçment per altres editorials valencianes com Companyia Austrohongaresa de Vapors o Àrbena.

El llibre és una breu antologia (de 19 poemes, concretament), acompanyada d’il·lustracions, que es centra principalment en els poemes dels temps de la Guerra Civil i els de contingut polític més explícit. Acostumats com estem a la seua lectura en la llengua original, sorprenen gratament moltes troballes i la pervivència de l’alé intemporal d’Hernández, o el ritme que la traducció manté en plena vigència, com certes estrofes del poema Les mans: “Durament de treball, suors i pols poblades / ressonants venes des de les ungles trencades, / omplin tots estos espais de clams i bastides, / de gotes i de llampecs.”

Sobradament coneguda és la peripècia vital del poeta d’Oriola, el seu compromís polític i el seu tristíssim final als 31 anys, una mort induïda i provocada en bona part pel periple miserable de presons on va ser confinat pel franquisme. Una tristesa, una misèria i una distància dels seus que es fan paleses en poemes de pura bellesa com les Cançons de la ceba (Nanas de la cebolla), i en els versos que suren victoriosos per damunt de qualsevol frontera idiomàtica: “En el bressol de la fam / el xiquet estava. / A soles amb sang de ceba / ella l’alletava. / I la teua sang, / dolça gebrada de sucre, / només ceba i sang.”

Potser el llibre patisca una sobredimensió del contingut polític (oberta i indissimulada, i per tant honesta, com es fa evident des del pròleg del conegut dirigent esquerrà Alberto Garzón), perquè, com és quasi ja universalment canònic, i llevat de poques i honorables excepcions, els autors compromesos o els temps extraordinaris no solen produir els seus millors fruits en la lluita o la militància més exaltada, i el resultat no sempre assolix el nivell d’excel·lència acostumat i s’acosta més a la propaganda i la rellevància i influència del personatge que al fet poètic essencial, als àmbits de la literatura estricta. En qualsevol cas, i a pesar d’això, la tria feta pel traductor complix perfectament la intencionalitat de difusió i revalencianització desitjada.

També és coneguda, certa i ja tòpica la dificultat extrema de traduir poesia, i per això és doblement meritori l’esforç de López Camarillas per fer arribar el misteri i les cadències dels versos de Miguel Hernández, la voluntat proclamada i manifesta de situar i oferir al d’Oriola en el marc primigeni i massa oblidat de la seua valencianitat, i així inserir la seua obra en el cofre preciós del nostre més valuós patrimoni, sense limitacions idiomàtiques. Tot un encert i un esforç que hem d’agrair i al qual deurien seguir molts més.


Noticias relacionadas

next