X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

L’ESPLET 

‘Els homes m’expliquen coses’: contra l’arrogància masculina

L’assaig de Rebecca Solnit ens carrega d’arguments per a combatre el paternalisme i l’altivesa amb què els homes tracten sovint les dones

9/01/2017 - 

ALCOI. Com a part del tsunami informatiu que ens inunda cada vegada que a Madrid passa la més insignificant de les coses, els últims dies de 2016 ens deixaven en forma de vídeo el testimoni d’un ciutadà que, en reacció davant de les restriccions al trànsit de cotxes a la capital a causa de la pol·lució, exclamava davant una reportera: «¿Dónde está la contaminación, que yo la vea?». Les declaracions, que no van tardar a fer-se virals, són una bona representació de l’actitud que la historiadora i activista Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, 1961) posa en el punt de mira al seu llibre Els homes m’expliquen coses (Angle, 2016), que a les primeres pàgines ens il·lumina amb la següent cita: «la confiança total en un mateix produeix idiotes arrogants». A la publicació, un assaig lleuger i fàcil de llegir que recull nou textos breus escrits en els darrers anys, Solnit relaciona les manifestacions de supèrbia amb el masclisme per aproximar-se a una situació molt comuna: quan els homes expliquen coses a les dones sense parar-se a pensar que potser ja les saben o, fins i tot, no els interessen. Un fenomen que s’ha produït sempre però que ara podem delimitar i anomenar amb un neologisme que, tot i la facilitat amb què s’ha popularitzat, provoca dubtes a l’autora per considerar-lo massa determinista: mansplaining.

A Els homes m’expliquen coses Solnit es veu obligada a desprendre’s de la modèstia per explicar, a través d’experiències personals, els moments en què un home ha menystingut la seua trajectòria pel fet de ser dona, com la hilarant anècdota inicial en què un peix gros li recomana insistentment un llibre que ella mateixa ha escrit. La historiadora denuncia el paternalisme amb què són tractades les dones en els àmbits acadèmics o experts, on la seua lluita és doble (desenvolupar la seua tasca i fer-se valdre constantment). Solnit posa l’exemple de Rachel Carson, una de les primeres veus que el 1962 va alertar del perill que comportava l’ús de determinats pesticides per al medi ambient, qui va ser tractada pels seus detractors com una histèrica que es deixava dur per les emocions sense fer servir correctament el mètode científic, tot i que el temps acabaria donant-li la raó. L’autora descriu esta desqualificació sistemàtica del discurs de les dones com la síndrome de Cassandra, que en la mitologia grega rep un càstig per negar-se a mantenir relacions sexuals amb Apol·lo: malgrat tindre el do de la profecia exacta, mai ningú la creu i se l’acusa de boja i de mentidera.

 «Senyor, dóna’m la confiança d’un home blanc mediocre» 

Si en els àmbits professionals o militants el descrèdit que se li atribueix a les dones pot generar situacions indesitjables que en el pitjor dels casos acaben revertint en la seua autoestima i la seua confiança, esta situació es fa especialment dolorosa quan una dona denuncia haver patit un abús sexual i sistemàticament se’n dubta de la veracitat. Solnit situa el fet que el testimoni de les dones siga sempre susceptible de ser posat en qüestió en la base d’una piràmide de violència presidida per l’assetjament, el maltractament, les violacions i els assassinats que desgraciadament tenim tan presents (tot i que les esgarrifoses dades que proporciona Els homes m’expliquen coses fan referència als Estats Units, si les ajustarem a la nostra realitat no obtindríem millors resultats). La privació d’una opinió a les dones respon al mateix esquema d’autoritat masculina segons el qual un home té dret a mantindre relacions sexuals amb una dona siga quina siga la consideració d’ella. És a dir, la concepció de les dones com llenços en blanc desproveïts de discurs alimenta el que s’ha anomenat encertadament «cultura de la violació». Per este motiu, l’autora assenyala la necessitat de repensar una masculinitat construïda al voltant del privilegi i la imposició.

Més enllà del mansplaining, Solnit analitza des de l’òptica feminista altres temes com el cas de l’expresident de l’FMI Dominique Strauss-Kahn, el comportament sexual del qual va eixir a la llum després que als Estats Units una cambrera d’hotel, la immigrant africana Nafissatou Diallo, el denunciara per intent de violació. L’escriptora vincula este fet amb el colonialisme i el repartiment de la pobresa que ha dut a terme la institució econòmica: «que un home que controla part del destí del món aparentment dediqués les seves energies a generar por, misèria i injustícia al seu voltant diu alguna cosa de la condició del nostre món i dels valors de les nacions i les institucions que van tolerar aquest comportament i el d’altres homes com ell», afirma. Solnit reflexiona també sobre altres qüestions com la instauració del matrimoni homosexual, en un capítol en què vincula els avanços del feminisme amb els del moviment LGTB, i estableix un diàleg amb les obres d’altres autores com Virginia Woolf o Susan Sontag al voltant d’aspectes com la crítica cultural o l’acció política.

Els homes m’expliquen coses ens ofereix un text divertit però punyent, en què l’autora no es talla a l’hora d’assenyalar culpables, carregat d’arguments tan ben exposats que són difícils de rebatre, si bé és cert que de vegades els capítols es repeteixen entre si en alguns punts. L’encarregada de la traducció ha sigut la també escriptora Marina Espasa (la seua última novel·la, El dia del cérvol, és més que recomanable), qui ha sabut mantindre l’estil àgil i de vegades sorneguer de Solnit. Malgrat la duresa d’algunes de les realitats que descriu, la historiadora i activista manté un to optimista: considera que el feminisme s’ha convertit en un moviment imparable, tot i el llarguíssim camí que queda per recórrer. L’autora afirma que, davant d’este avanç, sempre apareixerà el «cos de policies voluntaris» del patriarcat, els agents reaccionaris disposats a fer tornar les dones a la casella d’eixida. De les nostres accions depén, partint de premisses tan bàsiques com no assumir que el discurs de les dones és menys vàlid, formar part o no d’eixe miserable i retrògrad exèrcit.

next