El testimoni de Kaissa Ould Braham

He conegut la Kaissa Ould-Braham en un congrés sobre Escriptors refugiats. La literatura a l’exili» a València. La Kaissa és originària de la Cabília, al nord d’Algèria. Té una personalitat forta que es tradueix en un magnetisme personal difícil de descriure. Quan me la van presentar, a penes un instant abans de l’acte públic, vaig saber de seguida que es tractava d’una personalitat excepcional: d’una dona intensament viscuda; admirable, coherent; de conviccions fermes i caràcter petri, resolut, insubornable. A una hora de camí es notava que era una persona intel·ligentíssima. A part de l’amazic, que és la seua primera llengua, Kaissa parla sis llengües més. I s’expressa en valencià amb una fluïdesa, una perfecció fonètica i un domini lèxic absolutament envejables. Com les d’un nadiu. Ningú no diria que fa només vuit anys que va travessar la Mediterrània, com a escriptora refugiada, per trobar un present i un futur a les nostres platges, que són les platges del seu nord.

La Kaissa és periodista, assagista i professora de llengua i cultura amaziga. També és llicenciada en filologia anglesa i ha cursat un màster en el prestigiós Institut National des Langues et Civilisations Orientales de París. En el congrés, organitzat pel PEN Català a València, havia de participar també l’escriptor salvadoreny Jorge Galán, flamant premi Real Academia Española, però una incidència d’última hora en va impossibilitar la presència. Així doncs, la suposada taula redona a tres bandes va quedar improvisadament reconvertida en una mena d’entrevista personal a Kaissa. I —no m’estic de confessar-ho— la conversa que hi vaig mantenir em va ser una experiència sensacional, commocionant, esborronadora. El seu testimoni vital és, sens dubte, una veritable lliçó sobre les misèries dels totalitarismes polítics i religiosos, sobre els efectes perniciosos de la censura i l’autocensura, sobre el preu personal que sovint cal pagar per preservar la dignitat i sobre la toxicitat que comporta el dèficit de garanties democràtiques en un país. És també una exemple modèlic —emocionantíssim— sobre el valor de la llibertat, la reivindicació dels ideals democràtics, la resistència contra les imposicions dictatorials, el respecte a la diversitat, la lliure expressió i el clam contra el totalitarisme islamista i militar. Sobre l’amor a la cultura, l’amor a la família i l’amor a seques. En definitiva: sobre la defensa de la civilitat i el lliure pensament davant de les complexes formes —no sempre evidents— dels fonamentalismes politicoreligiosos.

Argel, la capital d’Algèria, és la capitat estatal més pròxima a Alacant. A penes 378 quilòmetres per mar separen «Argel la blanca» de «la millor terreta del món». Fins i tot Madrid, a 427 quilòmetres terra endins, queda una mica més lluny. La Mediterrània, pont de pobles i cultures, ha propiciat una intensa relació històrica entre la nostra riba i la del Magrib. Ningú no hauria d’ignorar llibres com Alacant 30.000 pieds-noirs, d’Antoni Seva, o Els valencians d’Algèria (1830-1962), d’Àngela-Rosa Menajes i Joan Lluís-Monjo, per a entendre el pes determinant que Algèria ha tingut —i continua tenint— en la configuració de la ciutat d’Alacant i del migjorn valencià en general. Només per això un testimoni vital com el de Kaissa Ould-Braham no ens hauria de deixar indiferents. Fet i fet, davant del seu relat personal, la indiferència esdevé senzillament incompatible amb el més elemental dels instints de la solidaritat humana. I és precisament des d’aquest instint que m’he decidit a apuntar-los ací algunes circumstàncies significatives que han marcat la novel·lesca vida de Kaissa i que, relatades en primera persona, tallaven adesiara la respiració del públic assistent al congrés. Són —em pense— circumstàncies que transcendeixen l’anècdota personal i que apunten a un dels debats més crucials de la geopolítica actual: la gestió de la diversitat cultural, l’abolició de les formes totalitàries del poder (particularment, de les amenaces del fonamentalisme i el terrorisme islàmic) i el respecte dels drets humans universals.

Kaissa Ould Braham ha patit, des de menuda, una doble discriminació a la seua Cabília natal: com a dona i com a amaziga. La llengua amaziga (o berber) té uns 40 milions de parlants al nord d’Àfrica. Actualment és, curiosament, la tercera llengua més parlada a Catalunya, immediatament després del català i el castellà. Tanmateix —ai!—, és una llengua discriminada i proscrita pel fet de no tenir cap estat darrere, i pateix un sagnant procés de substitució lingüística com a conseqüència de la imposició de l’àrab. Doncs bé: Kaissa Ould Braham, amb el seu marit Zalem Zenia, treballaven a la Cabília en un periòdic bilingüe francés i amazic de conviccions laiques. Aquest n’era l’únic pecat. Són persones benestants, pacífiques, proeuropees, privilegiadament ben formades, exquisidament educades. Hi promovien, amb totes les dificultats imaginables, la literatura berber, la igualtat de gènere, la llibertat de culte i l’opció de la independència personal respecte dels preceptes de l’islam (o de qualsevol altra religió). La conseqüència d’un tal atreviment —cruament formulada— es va concretar en una amenaça de mort, un intent d’atemptat, la mort d’un company de treball (un dels millors amics), la fugida forçosa del marit, la traumàtica separació familiar, el record de les bombes, la por al cos, la convulsa experiència de la Primavera Negra de 2001 i la violència de la repressió subsegüent, l’impacte psicològic del conflicte (i de la separació paternofilial) en la salut del fill, les impresentables traves burocràtiques per a la tramitació dels visats i, finalment, la construcció d’una vida nova, en l’exili, amb la família finalment reunificada i instal·lada a Barcelona.

Com a mare no vol que els seus fills patisquen la síndrome dels exiliats: l’estigma de no sentir-se «ni d’ací ni d’allà». Són ben desperts, els seus fills. No tenen «mitja vida condormida», com lamentava el poeta. «En realitat —argumenta Kaissa—, tenen més ració de vida que els seus amics. No han renunciat als seus orígens. Però se senten plenament d’ací. Ho vull tot, per a ells, perquè una cosa i l’altra són perfectament compatibles. Ací han aprés català, castellà i anglés, i se senten feliços que l’amazic siga estimat i valorat en positiu a l’escola. Contra el “ni d’ací ni d’allà” és possible un “d’ací i d’allà”, sense renúncies», argumenta. «Quan vam arribar vam guanyar una cosa que no té preu: la llibertat, la seguretat; el luxe increïble d’eixir al carrer i passejar tranquil·lament, sense pors; la possibilitat de dir —sense censures ni autocensures— tot allò que vols, que penses, que anheles, que desitges».

Només en un punt molt concret de la conversa vaig haver de discrepar frontalment de la Kaissa. Va ser quan li vaig plantejar que, ben mirat, semblava curiós que, a pesar del descrèdit de la creació literària i les humanitats en el món postmodern contemporani, tots els totalitarismes disparen de seguida contra les escriptores i els escriptors: hi són sempre, indefectiblement, els primers amenaçats. «Com es viu en carn pròpia, la condició de ser una escriptora represaliada?», en va ser la pregunta esperable. I ella va respondre: «Mira: des que van intentar imposar-me el vel, quan era una jove de 23 anys —amb tota la fam de vida pròpia de l’edat—, la subversió, la rebel·lió i la resistència van començar a integrar-se en el meu caràcter. Jo hauria preferit callar i no tindre problemes: no queixar-me’n, no protestar, no plantar cara... Però no ho vaig poder resistir. Ho sent molt, però no puc ni vull resignar-me que m’anul·len com a persona. Ni tampoc vull que res ni ningú m’extirpe l’orgull de ser dona i amazic».

Aquest va ser el punt de la confrontació. Naturalment, hi vaig dissentir: «Saps Kaissa? Crec que no és veritat: les persones com tu no prefereixen callar, no defugen problemes, ni tampoc lamenten queixar-se i protestar davant les injustícies... Afortunadament!». Fet i fet, sempre he pensat que són caràcters així —forjats amb fermesa, coherència i coneixement— els que ens han permés conquerir les discretes dosis de llibertat, democràcia i civilitat sobre les quals descansa el nostre benestar social. Toca agrair-los de tant en tant, no creuen?