X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

RESSENYA

Dino Buzzati: del desert i dels tàrtars

9/10/2018 - 

VALÈNCIA. Dins del dens panorama de la literatura italiana del segle XX, la figura de Dino Buzzati (Belluno, 1906 – Milà, 1972) és un dels noms més atraients i singulars, però no dels més coneguts. Probablement l’ombra tan allargada i universal d’escriptors com Gabrielle D’Annunzio, Cesare Pavese, Giuseppe Tomasi di Lampedusa, Alberto Moravia o Italo Calvino (entre molts altres) no ha deixat massa espai lliure, i sobretot la particular temàtica de l’obra de Buzzati ha allunyat lleugerament la seua figura dels cercles principalíssims, del panteó més o menys definitiu que les diferents edats i els mandarinats vigents en cada moment establixen.

Qui estava destinat a escriure una de les novel·les més fascinants de la centúria va nàixer en la menuda localitat de Belluno, propera a Venècia, al començament del segle XX (i per això enquadrat en l’anomenat Novecento, la brillant generació d’autors com Vasco Pratolini, Elsa Morante o Ennio Flaiano). De família d’arrels hongareses, discret segon d’un total de quatre germans i fill d’un jurista prestigiós que l’induiria a seguir uns estudis de Dret que mai acabaria, des de ben jove Dino Buzzati mostraria inquietuds i interessos ben variats, però tots ells relacionats amb les disciplines artístiques, i que faran que en la seua fitxa biogràfica es puga parlar sense reserves de músic, periodista, crític d’art, pintor, novel·lista, poeta, dramaturg, corresponsal de guerra, escenògraf o fins i tot llibretista d’òpera, i amb uns resultats més que dignes en totes eixes matèries i que descarten la desagradable condició d’intrús en qualsevol d’elles.

El seu temps i el seu destí com a escriptor semblava obligar-lo a seguir les passes dels seus companys de generació, inserits sense miraments entre eixes brillants marques del realisme i el neorealisme italià, però les coses no anirien per ahí. Des dels seus inicis com a escriptor de contes, Buzzati obviarà tot eixe poderós i triomfant corrent per a instal·lar-se en una narrativa que fuig d’eixe exitòs retrat cru de la realitat. I fuig per a superar-la. En eixa obsessió taxonòmica difícil de fintar, s’ha dit, escrit i proclamat que Dino Buzzati és un autor surrealista, però sembla exagerat. El surrealisme com a actitud plena precisa d’una mínima càrrega d’impostura o de mistificació, d’una certa parafernàlia estetitzant -vital o present en l’obra- de la qual Buzzati prescindix obertament.

Sí és sens dubte un escriptor simbolista. Com Italo Calvino, trobarà en la fantasia, el misteri i els símbols les metàfores adequades per a vessar el seu talent, donant-li formes de contes o novel·les. Fins a sis d’estes últimes arribarà a fer, des de la primerenca Bàrnabo delle montagne (1933), on posarà de manifest la seua passió per la muntanya, fins a l’ultima, Un amore (1963), un retrat dels amors madurs inspirat en la seua pròpia turbulenta vida sentimental i en la relació amb Almerina Antoniazzi, trenta anys ben llargs més jove que ell. Entremig, i a banda de les seues brillants incursions en altres arts, com a narrador estricte va deixar uns quants llibres de relats i quatre novel·les més. Entre eixes quatre, apareixerà una fita d’eixes que de tant en tant detenen l’alé de la literatura amb vapors d’eternitat: Il deserto dei Tartari (1940).

El desert dels Tàrtars (Empúries, 2006) és la història del jove oficial Giovanni Drogo, destinat a una antiga fortalesa situada en el confí nord del país. I des de l’arribada, mostrada en la progressió d’un llarg i inquietant camí, els murs esdevindran al mateix temps presó i brúixola atraient, ineludible, per al jove tinent. Aquell punt de defensa, la fortalesa Bastiani, espera el sempre imminent però mai consumat atac de forces hostils, i en eixa espera es consumixen jóvens i vells, i els jóvens que romanen es faran vells aguardant obsessivament l’atac que ha d’arribar per la planúria inhóspita que s’estén davant de la fortalesa, l’anomenat des de temps immemorials desert dels Tàrtars, l’espai que els ha de portar la batalla i la glòria.

Des de l’inicial i efímer rebuig desassossegant de Drogo, assistim al llarg del llibre als efectes d’atracció i repulsió que finalment impediran al jove oficial abandonar el seu lloc, la conformació en el seu pensament de l’acceptació, de la irreversibilitat de certes coses, de les forces quasi tel·lúriques que el lligaran durant dècades al seu ingrat destí. Hi ha presències intuïdes, ombres en les nits, focs en la llunyania, i tot un seguit d’indicis que ancoraran a la guarnició en la ridícula defensa del no-res, però que ells sentiran com una obligació ineludible. El teòric retorn desitjat a la ciutat durant un permís només servirà per a confirmar al ja no tan jove oficial que el seu temps ha passat, que el seu entorn natural ha pres els seus camins i que ell, amb la decisió voluntària i involuntària al mateix temps de romandre en la fortalesa, ha quedat fora de tot aquell món.

Fàbula antibel·licista llaurada en temps del bèl·lic Mussolini, repleta de símbols existencials, fins i tot místics, carregada d’una atmosfera tediosa, hipnotitzant i inquietant alhora, El desert dels Tàrtars és una de les obres fonamentals del segle XX europeu, elogiada sense treva pel mateix Jorge Luis Borges, i romandrà sempre com un arcà misteriós, una obra de culte però perfectament assequible per al gran públic, per a tots aquells que demanen a la vida i a la literatura no tindre por i anar, sense cansament, un pas més enllà.

Noticias relacionadas

next