X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

mAR I MUNTANYA. 58 / OPINIÓN

De pastors i ovelles roges  

14/11/2017 - 

VALÈNCIA. Quants pastors queden hui en dia en actiu a les nostres terres? Quants coneixedors de les nostres valls i muntanyes comencen la jornada acompanyats pel seu ramat d’ovelles o cabres i amb la mirada atenta i fidel del seu gos? Quants són coneixedors dels secrets que amaguen els paisatges verges que han pogut salvar-se de la voràgine desenvolupista del turisme? Quants són menester perquè no es perga aquesta professió tan especial que simbolitza la connexió de l’home amb el seu entorn? Doncs sembla que ara la Generalitat Valenciana, i més en concret la Conselleria de Medi Ambient, s’ha pres amb seriositat aquesta possible desaparició de l’ofici i ha creat un títol professional amb el que motivar a noves generacions que vullguen formar-se com a pastors. Homes i dones que qual ‘Beatus ille’  fan del mon rural la seva passió. Una vida senzilla i plena, amb silencis i sense afeccions, lligada a l’amor pels animals i la terra. Gairebé -en pla laïc-  seguint els passos de Sant Francesc. 

El gran coneixedor i divulgador dels usos tradicionals de les nostres plantes, el desaparegut Joan Pellicer, va fer esment d’aquesta professió en el llibre ‘Diari de Sotaia’ que la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació acaba de publicar deu després de la seua mort. En ell feia referència a Evarist Carreres, un vell pastor de Castell de Castells, que al 1984 -moment en que s’enquadra el dietari- superava la setentena i era un home de “les nostres serres, forjat per les basques i trempat per les nevades… Un home dur, jocòs i carregat d’experiència. especimen que s’esgota i se’n va com se n’han anat els foscos llops, les lleugeres fagines i les senyorívoles àguiles….” 

 Esperem sincerament que no, que no s’esgote i s’esmicolen un a un els pocs pastors que encara tenim. Esperem que hi haja una revifada d’aquesta professió, i que amb ella reprenguin força els costums apegats a conéixer el territori agrest que conformen les nostres montanyes, serralades, planícies i valls. Un conjunt de comarques que s’entrecruen sense conèixer més distincions i barreres que les naturals, i no les artificials, polítiques, administratives o provincials. 

 El pastoreig contribueix al desenvolupament rural i ve agafat de la ma per d’altres professions complementàries com la de ramader i formatger. Al marge d’ajudar a preservar el medi ambient, convertint-se en un aliat dels guardes forestals i de la prevenció d’incendis. 


L’ovella valenciana ‘Guirra’ o Rotxa’

I parlant d’espècies en perill d’extinció, sembla que també s’estan tenint idees per tal d’evitar la desaparició d’una de les companyies més estimades del pastors, els seus ramats. En aquest cas, de la raça autòctona valenciana ‘Guirra’. Una ovella ‘protegida’ que podem trobar en ramats ubicats sobretot a terres de la la Vall d’Albaida, la Vall d’Aiora, el Camp del Túria, la Canal de Navarrés, la Costera, el Marquesat, les Marines, la Plana de Castelló i el Racó d’Ademús.

 La idea en concret és la campanya de crowfunding anomenada Esquellana que cerca recuperar i posar en vàlua la llana d’aquestes ovelles valencianes tan nostres, així com dignificar l’ofici de pastor i recuperar el passat tèxtil del nostre territori.

L’ovella de raça ‘Guirra’ és un animal de color roig fosc i terrós, que ramaders i pastors van portar fa segles del Nord d’Àfrica perquè s’adaptava als terrenys durs i erms producte de sequera constant. I de la qual podem aprofitar carn, llet i llana. D’ella va escriure fins i tot Blasco Ibáñez en la seva novel·la ‘Entre Naranjos’ on assenyalava que “… en la falda de la montaña pastaba un rebaño de ovejas de rojizos vellones”.  

 

next