X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

POLÍTIC.ES / OPINIÓN

Atenció! Piulet

23/07/2017 - 

Les xarxes socials han canviat la manera que tenen els polítics de relacionar-se amb els electors i amb els polítics d’altres partits. Twitter, Facebook o Instagram són algunes de les xarxes socials amb les quals un bon grapat de persones que es dediquen a l’activitat política han decidit comunicar-se amb la resta. Sense intermediaris. Piulant 140 caràcters o penjant un selfie per tal de traslladar el seu missatge de manera directa, sense contextualitzar, sense possibilitat que cap altra persona el puga filtrar, sense explicar les raons del comentari o el per què de la captura d’imatge.

Si Barack Obama va ser un dels primers a utilitzar les xarxes socials per a dirigir-se directament als votants, Donald Trump ha anat un pas més enllà. A través de Twitter carrega contra els els opositors, altres països i, sobretot, contra periodistes i mitjans de comunicació mentre estableix l’agenda informativa del dia amb els seus comentaris carregats d’agressivitat i poc fidels als fets. No és un fenomen de minories. El primer suggeriment de Google quan tecleges el nom del president dels Estats Units és “donald trup twitter”. Aquest empresari maleducat que dirigeix la primera potència mundial té més de 34 milions de seguidors i els seus piulets troben ressò en els canals de televisió de tot el planeta. Poc li importa que, segons les enquestes, més de la meitat dels nord-damericans consideren un perill la manera en la qual Trump utilitza Twitter.

I és evident que la manera en què el president dels Estats Units utilitza les xarxes socials ha creat escola. Ha anat més enllà que el president del Govern, Mariano Rajoy, quan va substituir les compareixences davant els periodistes pel discurs a través d’una pantalla de plasma, sense presències ni preguntes incòmodes. Ha anat més enllà que la majoria de partits quan decidiren, en un moment donat, que el comunicat era el substitut perfecte de les rodes de premsa. Ara tots vivim en el món de les xarxes socials. Unes xarxes molt útils per la seua immediatesa i universalitat però que s’han convertit en una espècie de taverna de poble on el llenguatge és més barroer, que permet dir animalades, amenaçar i difondre qualsevol classe de missatge.

“És el meu compte personal”, diuen algunes d’aquestes persones que es dediquen a la política per a justificar-se quan els critiquen l’ús que fan de les xarxes socials, oblidant que, inclús en eixe àmbit, tenen una responsabilitat davant els ciutadans com a càrrecs públics que són.

Aquesta setmana hem conegut una més d’aquestes polèmiques a compte d’uns piulets del regidor de Mobilitat de l’Ajuntament de València, Giuseppe Grezzi, on feia conya amb el suïcidi de l’expresident de Caja Madrid Miguel Blesa. Una polèmica que donava continuïtat a una altra polèmica per un piulet del mateix regidor criticant unes declaracions d’una companya de govern municipal, la socialista Anaís Menguzzato, que va conéixer els retrets de Grezzi al mateix temps que els 8.000 followers que el segueixen.

Probablement Twitter provoca addicció, però no és Grezzi l‘únic càrrec públic que fa un ús poc ortodox de les xarxes socials. Hi ha casos més sagnants i en tots els partits. Càrrecs públics que insulten la gent que representen, càrrecs públics que fomenten la violència verbal en compte d’apostar pel diàleg o el debat, càrrecs públics que exhibeixen comportaments masclistes o que pensen que el seu perfil és com una barra de bar després de fer-se unes quantes copes. No és així.

No es tracta de ficar-li portes a eixe camp, imprescindible perquè florisca la democràcia, que es la llibertat d’expressió, però els ciutadans sí podem exigir als nostres representants un comportament adequat al càrrec que ocupen. També a les xarxes socials. I alhora reivindicar el paper dels periodistes perquè ens contextualitzen els piulets, perquè comproven els fets que es donen com a veritats absolutes i per a recordar-nos si els missatges són coherents entre si o cada setmana ens diuen una cosa diferent en funció de la conjuntura.

Com enyore aquells temps on hi havia rodes de premsa sense límit de temps, on els periodistes podien fer tota classe de preguntes i el polític tenia més de 140 caràcters per a explicar-se. Llàstima que cada dia que passa se’n facen menys.

 P. S. També poden trobar aquest article en Twitter i altres xarxes socials. Només faltaria.

Noticias relacionadas

next